LA HISTÒRIA T'AJUDA A LLIGAR

DEIXANT UN BON RECORD: SOUVENIR

2008-07-13T10:37:00.002+02:00

L’objecte de les vostres fantasies sexuals està a punt de marxar de vacances sense vosaltres. Una última opció desesperada:

“Ja que te’n vas, almenys espero que facis de bon anglès i em portis un souvenir”.

Souvenir és un terme manllevat del francès que, tot i no figurar als diccionaris catalans, tothom sap que vol dir record, o sigui, que “un souvenir” és allò que comprem estant de viatge per algú altre i demostrar que hem pensat en ell, o per nosaltres mateixos, i que ens servirà per evocar el lloc visitat quan observem l’objecte.
Alguns estudiosos consideren que els primers turistes moderns van ser els joves aristòcrates britànics del s. XIX que viatjaven a l’Europa continental, sobretot a Itàlia i a França.
Segurament per això, i també perquè al s. XIX la llengua més parlada en les reacions internacionals era el francès, quan algú comprava algun objecte per portar a casa s’enduia un souvenir.
El dubte és saber si els d’abans eren tan horteres com alguns d’ara.

LLIGAR A LA IANQUI

2008-06-29T10:58:00.002+02:00

Actualment, ianqui s’utilitza per designar algú dels Estats Units. A vegades amb alguna connotació crítica o pejorativa, tot i que els propis nord-americans utilitzen aquesta paraula. Per a ells ianqui és qui viu a la costa est dels Estats Units, a la zona de Nova Anglaterra, on hi ha els estats de Nova York, Connecticut i Vermont.

Ara bé, l’origen exacte del mot és incert. Algunes teories apunten als temps de la presència holandesa a la costa est dels Estats Units. En holandès, Janke, és l’equivalent del Johny anglès, i l’haurien utilitzat els veïns britànics de Nova Anglaterra per designar als colons holandesos instal·lats al que acabaria essent Nova York.

El terme, però, va anar evolucionant amb la història. Per exemple, durant la Guerra de la Independència, els ianquis eren els partidaris de l’emancipació de les colònies americanes, i durant la guerra de secessió, els ianquis eren els del nord.

Per acabar una curiositat, pels japonesos, ianqui és sinònim de petit delinqüent, vaja el que per nosaltres seria un xoriço.

NEGOCIAR CALÇANT ESCLOPS

2008-06-23T00:23:00.002+02:00

Des de fa un parell de setmanes, les notícies ens parlen de temes laborals: permetre treballar més hores cada setmana, negociacions entre sindicats, patronal i govern...

Potser us tocarà negociar les vostres condicions laborals. Aprofiteu-ho per lligar amb la frase:

“Hauríem de tornar a portar esclops!”.

Durant el s.XIX, les condicions laborals dels obrers eren lamentables: jornades de 12 hores, cap dia de descans, perdre la feina en cas malaltia, explotació infantil...

Tot plegat va fer que es comencessin a organitzar associacions per reclamar millores. Dialogar amb els empresaris era difícil perquè tenien molta mà d’obra i els governs solien estar del seu costat. Simplement els treballadors que protestaven eren acomiadats per la via ràpida.

Davant aquesta situació, el periodista anarquista francès Emile Pouget (1860-1931), va proposar fer malbé la maquinària perquè els obrers aconseguissin treballar només les 8 hores reclamades. Els que ho feien, utilitzaven el que tenien més a mà: els esclops que calçaven.

En francès esclop es diu sabot, i així va ser com ben aviat, de provocar danys premeditats a la maquinària se n’hi va dir sabotatge.

PER PODER MENJAR ALGUNA COSA, UN SANDVITX!

2008-06-15T10:20:00.002+02:00

Si teniu ganes de lligar amb algú que estigui menjant un entrepà, i voleu explicar aquesta història, podeu dir-li: “Ara només et falta una baralla de cartes”.

En canvi, si la voleu aprofitar amb algú que fa dues coses a l’hora, proveu amb: “Sembles en John Montagu, el comte de Sandwich”.

Diu l’anecdotari de la història que la idea de posar menjar entre dues llesques, o dues meitats d’un pa, va ser d’un aristòcrata britànic del s.XVIII. Es deia John Montagu i era comte de Sandwich.

De fet hi ha dues versions. La primera afirma que era un home tan ocupat que no tenia temps per menjar, i per això va inventar el sandvitx. L’altra versió, menys políticament correcte, sosté que la preocupació del comte era poder jugar a cartes i, al mateix temps, menjar sense embrutar-les evitant, a més, que els contrincants tinguessin oportunitat de veure el seu joc.

Però això són anècdotes llegendàries, perquè els jueus fa 2000 anys que tenen entrepans. El s. I a.C., un home anomenat Hillel, inspirant-se en l’episodi de l’èxode d’Egipte, va agafar dues llesques de Metzà i, entre mig, hi va posar enciam i altres condiments.

El metzà és el pa sense llevat típic de la cultura hebrea. Se’l mengen així perquè la tradició jueva afirma que, quan el poble d’Israel va marxar d’Egipte, ho van haver de fer tan de pressa que el pa no va tenir temps de llevar.

Per cert, entrepà i sandvitx no són exactament el mateix. Per poder dir que mengeu un sandvitx, ha d’estar fet amb dues llesques de pa de motlle. L’entrepà en canvi pot ser de barreta, o de panet de viena, per exemple. Sigui com sigui, bon profit!

L’IRPF, LA SELE I EL SR. DÀMOCLES

2008-06-01T10:56:00.002+02:00

El juny és el mes del compte enrere: la declaració de la renda, els exàmens, la Selectivitat...

En qualsevol d’aquestes situacions, podeu afirmar que per fi enteneu com se sentia el senyor Dàmocles.

Resulta, que al voltant del s.IV a.C., a Siracusa (Sicília), hi havia un tirà anomenat Dionís II. Entre els cortesans del seu sèquit, n’hi havia un que sempre li feia la pilota: que si “sou fantàstic”, “quan poder que teniu”, “quantes riqueses posseïu”. Aquest llepa de solemnitat es deia Dàmocles.

A Dionís ja li agradava que li fessin una mica la gara-gara, però Dàmocles cansava de tant pesat com era i el tirà va decidir donar-li una lliçó. Per això li va proposar intercanviar els papers durant un dia.

Evidentment Dàmocles va estar encantat de ser tractat a cos de rei. A l’hora de dinar va decidir fer-se servir un gran tiberi. Vinga menjar, i tot del bo i millor, però cap al final de l’àpat, va aixecar la vista i es va donar que una espasa enorme penjava damunt del seu cap. Si queia segur que moria travessat i, això, era molt possible que passés perquè l’espasa només s’aguantava amb un pèl de crinera de cavall.

Dàmocles ja no va tenir humor de menjar res més i va suplicar que Dionís recuperés el seu lloc.

Així va descobrir que per a qui ostenta el poder, no tot és bo. També te coses negatives i, fins i tot, pot arribar a perdre la vida.

Aquesta història, que és més llegenda que altra cosa, va ser escrita per Timeus de Tauromeni el s. III aC a la seva Història de Sicília. Després Ciceró la va incorporar als seus textos.

A Europa, la història de Dàmocles va fer fortuna i durant els ss. XVI i XVII era molt freqüent regalar espases de fusta a persones amb poder, per recordar-los que el podien perdre.

CARPACCIO EMMARCAT

2008-05-16T23:04:00.001+02:00

Carpaccio és una paraula multifuncional per lligar. Pot servir a l’hora de sopar (“no sabia que t’agradava l’art?”) o parlant d’Itàlia i, sobretot, Venècia (“vas veure molts carpaccios penjats?”).

La qüestió és poder explicar la relació entre el plat (carpaccio) i un pintor anomenat Vittore Carpaccio.

Va néixer a Venècia el 1465 i es va formar al taller de Gentile Bellini, de qui va aprendre el domini del relat panoràmic, una de les característiques de la seva pintura. Carpaccio també destaca per la minuciositat i el luxe de les seves obres, segurament a causa de la influència dels artistes flamencs. Entre les obres més importants hi ha “Històries de Santa Úrsula”, “El miracle de la creu” i “La sang de crist”.

Pel que fa a la relació amb el plat que porta el seu nom, s’explica que tot va sorgir al famós restaurant “Harry’s Bar” de Venècia. Una de les seves clientes més assídues era la comtessa Amalia Nani Mocenigo, que estava sotmesa a una rigorosa dieta de carn crua.

Al cuiner i propietari del local, Giuseppe Cipriani, no se li va acudir res més que tallar filets de bou primíssims acompanyats de maionesa.

La comtessa ho va trobar deliciós i al preguntar-li el nom de plat, es diu que a Cipriani, que no havia pensat en aquest detall, l’únic nom que li va venir al cap va ser el del pintor venecià Carpaccio.

QUE RUDOLF (DIESEL) ENS AJUDI

2008-05-03T21:59:00.001+02:00

Darrerament s’ha parlat molt de l’oli de girasol per la suposada contaminació d’algunes remeses.

Aprofiteu-ho per lligar! Com? Molt fàcil. Només es tracta de parlar d’aquest tema amb algú que us interessi, i en un moment determinat dir:

“També podria fer com en Rudolf i posar-lo a un motor”.

“Quin Rudolf?”, us preguntaran.

En Rudolf Diesel.

Rudolf Diesel va néixer a París el 1858 però era d’origen alemany. De jove va tornar al país dels seus pares, on va treballar amb l’inventor de la nevera, el bavarès Carl Von Linde. De fet, va tornar a París com a representant de l’empresa de frigorífics de Linde.

A principis de la dècada de 1890, Diesel es va incorporar al grup Krupp, per a qui va fabricar el primer motor dièsel del món en condicions de treball.

Al no ser especialistes en la matèria, se’ns fa una mica difícil explicar amb exactitud com funciona l’invent però, resumint: és un motor tèrmic de combustió interna. La combustió s’aconsegueix al comprimir l’aire a l’interior del cilindre, i a menys aire, més temperatura. O sigui, que a diferència del de gasolina, aquest no necessita guspira per funcionar.

La gràcia dels motors dièsel és que gasten menys i, teòricament, el seu combustible és més econòmic, tot i que darrerament puja igual que la gasolina.

Per cert, que Rudolf Diesel va tenir un final tràgic. Sembla que va morir ofegat a l’enfonsar-se el vaixell on viatjava el 29 de setembre de 1913.

Però en la seva mort hi ha alguns punts foscos, perquè en aquella època, quan hi havia rescats d’aquesta mena, només s’agafaven les pertinences dels difunts i després els cadàvers es tornaven a tirar a l’aigua. La família només identificava si un rellotge, una cartera o una joia eren propietat del suposat mort.

Per això hi ha qui diu que no va morir sinó que va fugir. Altres, que es va suïcidar, atrapat pels greus problemes econòmics que patia.

Alguns fins i tot van acusar al govern alemany d’assassinat.

Cal tenir en compte que el 1913 l’ombra de la Primera Guerra Mundial ja planava per Europa i, Diesel havia declarat que posaria el seu motor a disposició de qui ho desitgés. Lògicament els germànics no haurien volgut que aquell artilugi acabés en mans enemigues.

ESQUIROLS, RATES I SINDICATS

2008-04-20T10:03:00.001+02:00

S’acosta l’1 de maig, dia del treball, i pot ser un bon moment per “conèixer” més íntimament alguna de les persones del comitè d’empresa de la vostra feina.

Ja se sap que els pols oposats s’atrauen, i vosaltres podeu utilitzar aquesta tàctica provant de provocar. En aquesta ocasió una manera ben senzilla és criticar els sindicats i les vagues fins que l’altra no pugui més i us digui: “esquirol!”

Aleshores la vostra resposta ha de ser:

“Més val ser esquirol d’Osona que rata d’Anglaterra”.

És un esquirol qui treballa malgrat haver-hi una convocatòria de vaga. Però perquè el nom d’aquest animal?

S’explica que el 1852 hi va haver una vaga a Manlleu. Els empresaris van buscar nova mà d’obra procedent d’un poble veí, anomenat popularment L’Esquirol, tot i que en realitat és Santa Maria de Corcó.

El terme “esquirol”, utilitzat en to despectiu, es va fer popular tant a Catalunya com a Espanya, i això fa que en castellà esquirol no signifiqui “ardilla” sinó, precisament, el que treballa malgrat la vaga.

En canvi en anglès es diu “rat”, és a dir rata i a França guineu, o sigui, “renard”. Per tant, a la resta de llengües veïnes utilitzen animals llestos i, que actuen furtivament, per definir els que boicotegen les aturades laborals.

Dels que lliguen parlant d’història no sé com n’hi deuen dir...

UNA FLOR NO FA ESTIU NI UNA ROSA UN CAVALLER

2008-04-13T11:02:00.002+02:00

S’acosta St. Jordi, i pot passar que algú us passi al davant i regali la rosa a la persona que era el vostre objectiu.

Us proposem contraatacar, però no frontalment (que seria contraproduent), només generant dubtes sobre el nostre oponent.

A la noia (o noi) que estigui molt contenta perquè li han regalat la rosa se li pot comentar, com de passada:

“Espero que tinguis més sort que amb els cavallers de l’edat mitjana, perquè la meitat eren mig quinquis”

Efectivament. Els cavallers no eren tan bones persones com creiem. Es dedicaven a la guerra i si reben aquest nom és perquè tenien prou diners per mantenir un cavall, que aleshores era una arma tan potent com ho pot ser un tanc ara.

Els reis necessitaven els cavallers i aquests rebien premis (privilegis) per la seva feina, com ara terres. El problema era quan no hi havia guerres i sí crisi econòmica, perquè els cavallers es dedicaven al pillatge i al bandolerisme.

Per controlar-los, es va mitificar aquesta figura començant a parlar de l’ideal cavalleresc, gràcies a llibres d’autors com Ramon Llull.

Qui volia ser un cavaller de veritat, entre altres coses, havia d’anhelar la glòria i menysprear el sofriment, obeir al seu senyor i lluitar contra els infidels.

Tot i això, entre l’ideal i la realitat sempre hi hagut un abisme. Abans amb els cavallers i ara amb els que regalen roses i us passen al davant.

PARLANT DE POLÍTICA I DELFINS

2008-03-30T01:06:00.002+01:00

Dies moguts a la política catalana gràcies al duet estil “Pimpinela” format per Carod i Puigcercós.

Si parleu d’això o de qualsevol cosa relacionada amb les lluites pel poder i voleu impressionar al personal, aquí teniu la nostra proposta:

“És més fàcil manar essent delfí francès que dirigent d’ERC”.

La part dels dirigents d’Esquerra Republicana ja la sabem però, i els delfins?

Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, un “delfí”, és una “persona considerada hereva del poder, de la riquesa, de la situació o del prestigi d’una altra persona”.

Per exemple, quan Jordi Pujol va anunciar que no es presentaria a la reelecció de la presidència de la Generalitat, i va designar Artur Mas com a candidat de Convergència i Unió, es deia que Mas era el delfí de Pujol.

Però, perquè dels hereus del poder se’n diuen delfins??

La resposta es troba a la França de 1349. Com a la resta de l’Europa medieval, hi havia monarquia, i els nobles eren molt importants. El rei Felip VI va decidir comprar pel seu fill les terres al senyor de Dauphin, que els hi va vendre a canvi d’una sola condició: que l’hereu dués el títol Dauphin, és a dir, Delfí, o sigui, senyor del Delfinat.

Així va ser com el futur Joan II, va ser el primer Delfí de França.

Des d’aquell moment, els hereus de la corona francesa van ser anomenats delfins, però no qualsevol successor podia ostentar el títol: a més de ser l’hereu al tron, també s’havia de ser fill del rei regnant. Per tant, si el futur rei era un germà o un nebot del monarca, no es podia anomenar Delfí.

Per cert, l’últim delfí de França va ser el duc d’Angulema, fill de Carles X, que va renunciar al títol el 1830.

Per tant, en català, una cosa és un “delfí” i una altra un “dofí”. O sigui, que si algú us vol designar hereu, no us deixeu dir dofí! Perquè encara acabareu saltant i fent ballar una pilota amb el nas, a canvi d’unes sardines.

UNA REBECA PER AUGMENTAR LA TEMPERATURA

2008-03-23T10:00:00.009+01:00

La primavera ha arribat, i comença a fer caloreta. Pel carrer ja hi ha gent amb ganes de sol, es clar que potser s’escalfen després de passar-se vuit hores en una oficina. I és que, per culpa dels aires condicionats, hi ha empreses que semblen una granja de pingüins.

En aquests casos és molt pràctic tenir una rebeca a mà. És a dir, un jersei, normalment de punt, que es corda amb botons. Fins i tot, si no sou fredolics, us pot servir per lligar al deixar-la a un company o companya de feina:

“Ja sé que no sóc com Laurence Olivier / Jane Fontaine (depèn del vostre gust), però si vols, et puc deixar la meva rebeca”.

I és que aquesta peça de vestir s’anomena així per la pel·lícula “Rebecca”, rodada per Alfred Hitchcock el 1940.

Explica la història d’un aristòcrata anglès (interpretat per Laurence Olivier) que, al perdre la seva esposa (anomenada Rebecca) en un accident, va a Montecarlo per refer-se. Allà coneix una jove (Joan Fontaine), es casen i s’instal·len a la mansió del noble, on la presència de la difunta encara hi és molt present.

En moltes de les escenes, Joan Fontaine apareix amb un jersei que es corda amb botons, o sigui, el que a partir d’aleshores es va anomenar rebeca.

Aquest cas és un bon exemple de com els mitjans de comunicació de masses poden influir en quasi qualsevol aspecte de la nostra vida quotidiana, i als anys 40 l’entreteniment més popular era el cinema, per això no és estrany que d’un jerseiet se n’hi comencés a dir Rebeca.

Ara van bé per fer-se passar el fred de l’aire condicionat.

GRÀCIES, SR. TUPPERWARE!

2008-03-07T22:08:00.002+01:00

S’acosta el bon temps i és hora de plantejar-se quin “tipet” lluirem a la platja. És quan molta gent comença “l’operació amanida”: unes quantes fulles verdes dins una capsa de plàstic, vaja, un dinar de “tupper”. Però no us deprimiu! També es pot lligar durant aquests àpats!

Podeu dir, per exemple:

“Sort en tenim de les màscares de gas, eh?”

I a partir d’aquí només us cal explicar aquesta història:

Earl Silas Tupperware (1907-1983) era fill d’una família de grangers de New Hampshire (EUA) però, de ben petit, ja va demostrar ser un emprenedor precoç: quan tenia deu anys ja venia els productes de casa seva porta per porta als veïns.

A més, deia que volia guanyar el seu primer milió de dòlars abans de fer els trenta. Segurament per això va fer qualsevol feina que va poder, des de jardiner fins a ferroviari. El 1936 va treballar en una empresa de química i plàstics i, després d’estar-s’hi una mica més d’un any, el 1938 va fundar Tupperware Plastics.

Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial va aconseguir alguns contractes amb el departament de defensa per a fabricar màscares de gas i productes navals. A partir del 1945, i veient com creixia el mercat de consum, va començar a produir elements per a l’ús quotidià. Feia capses per a sandvitxos, cigarretes i vasos irrompibles pel lavabo.

El problema del plàstic era que s’esquerdava i feia pudor. Tupperware el va millorar i, a més, va inventar un sistema de tancament que evitava l’entrada d’aire i aigua.

Una altra dificultat és que la gent no estava acostumada a comprar aquests productes. Aquí va entrar en joc Brownie Wise, una experimentada venedora a domicili de Florida, que va crear les Tupper parties. Un sistema ara molt popular i que va revolucionar el màrqueting.

El 1958, Earl Silas Tupperware es va vendre l’empresa a una multinacional, es va divorciar i es va retirar a viure en una illa que havia comprat a la zona de Costa Rica, on va morir el 1983.

TIRA LA CANYA DURANT LA CAMPANYA (BOTIFLER!)

2008-02-24T10:00:00.002+01:00

Bombardejats de cartells, mítings, globus i mil coses més, ens toca aguantar la campanya electoral. Però durant aquests dies hi ha oportunitats per lligar: feu-vos d’un partit i aneu a enganxar cartells! I si voleu temes de conversa amb història, una paraula que us serà molt útil és BOTIFLER.

Els botiflers eren els catalans partidaris de Felip V durant la Guerra de Successió (1705-1714). La majoria eren membres de la noblesa i de la jerarquia eclesiàstica, que esperaven obtenir més beneficis i poder amb el nou rei.

Per explicar perquè se’ls deia així hi ha com a mínim dues teories. La primera diu que botifler és l’evolució de la mala pronuncia de “Beaute Fleur”, flor bonica en francès. Recordeu que a l’escut d’armes del llinatge borbònic hi ha una flor de lis platejada sobre fons blau.

L’altra versió, menys poètica i més terrenal, afirma que se’ls va batejar així perquè “botifler” vol dir persona de galtes molt grosses, i, figuradament, que s’és presumit i arrogant. Se’ls hauria anomenat d’aquesta manera en una clara al·lusió a la situació benestant de la majoria dels partidaris del borbó.

A més, se sap que a Centelles (Osona) ja el 1689, per tant abans de la guerra, als soldats castellans que hi havia instal·lats a la zona se’ls deia botirons. I botiró vol dir home petit, gros, botit.

Com veieu les dues paraules s’assemblen molt. O sigui que tot fa pensar que aquesta explicació és més lògica que l’altra... les flors, si de cas, les podeu regalar vosaltres si finalment lligueu.

DONANT LA LLAUNA AL SUPERMERCAT

2008-02-10T09:44:00.000+01:00

Al voltant de les vuit del vespre, a tots els supermercats de Catalunya, hi trobareu persones que, sortint de la feina, han anat a comprar alguna cosa per sopar. Tots passen per la secció de llaunes i conserves.

Quan estiguin triant entre la tonyina o les sardines, els podeu dir:

“Sort en tenim d’en Durand” i quan us mirin com si féssiu precampanya per CIU, podeu afegir “De fet, sort d’en Durand i també d’en Nicolas Appert, que sinó, no sé què soparíem avui”.

Ells són els pares de les llaunes de conserva, sobretot Nicolas Appert (1749-1841), un pastisser francès, que va investigar la manera de conservar els aliments sense que perdessin propietats.

Així va ser com el 1795 va inventar l’anomenada “appertisation”, que consistia en preservar aliments dins ampolles de vidre (preferiblement de xampany, perquè són més resistents), que eren bullides al bany maria. Aquesta escalfor acaba amb els microorganismes i evita la descomposició dels productes.

Precisament Napoleó buscava un sistema per conservar aliments per l’exèrcits i va donar 12.000 francs de premi a Appert, que va publicar un llibre donant a conèixer la seva tècnica.

Aleshores, Pierre (o Peter) Durand, que era un refugiat francès resident a Londres des de la Revolució Francesa, va llegir el llibre d’Appert i va readaptar idea, substituint les ampolles per pots de terrissa i llauna.

El 1810 va presentar la idea al rei Jordi III d’Anglaterra, que la va utilitzar per proveir la marina britànica. Tres anys més tard, Durand va vendre la patent a uns industrials anglesos que són els que realment es van fer rics amb les llaunes.

Esperem que, a vosaltres, encara que no hi guanyeu diners, les llaunes al menys us serveixin per fer bones amistats...i potser alguna coseta més!

AMB EL BRAÇ TRENCAT

2008-01-27T09:24:00.000+01:00

És època d’esquiar i això es tradueix en una gentada a les pistes. Tant trànsit fa que sempre hi hagi alguna caiguda, i algun braç enguixat. Però no patiu, que aquesta mala notícia es pot convertir en una oportunitat per lligar amb el personal mèdic que us atengui. Només cal dir:

“Veus, si fóssim a l’edat mitjana, encara me’n quedarien dos i podria continuar esquiant”.

Al voltant del s.XV, els teòrics de la cosa pública quan reflexionaven sobre la gestió del país, deien que l’estat funcionava com un cos, en aquest cas, un cos polític. Per entendre’ns: el cap seria el rei, i els que executaven les decisions, els braços; però no eren dos, sinó tres.
Hi havia el braç eclesiàstic, que era el primer en dignitat. Estava format per les classes dirigents d’aquest estament: bisbes, abats de grans monestirs i representants dels capítols catedralicis. A Catalunya, el president d’aquest braç era l’arquebisbe de Tarragona. Després venia el braç militar format per la noblesa laica, o sigui comtes, barons i cavallers. El seu cap era el duc de Cardona.
I el tercer era el braç popular o reial, integrat pels representants de les viles i ciutats que depenien directament del rei. S’ha de tenir en compte que durant l’edat mitjana també hi havia poblacions que eren de l’Església i altres d’algun noble. El president era el representant de la ciutat de Barcelona.

Aquests tres braços eren els que es trobaven a les Corts i pactaven amb el rei el camí que havia de seguir el país fins a les següents Corts.

En resum, eren com una mena de Parlament a la medieval, el que passa que hi havia tres braços i no un tripartit.

REBAIXES DANTESQUES

2008-01-13T01:20:00.000+01:00

Després d’haver sobreviscut a les festes, la pròxima etapa de la nostra vida d’éssers adscrits a una societat consumista és “LES REBAIXES!”.

Les botigues i els grans magatzems es converteixen en un camp de batalla: calces, pantalons, camises,...tot escampat per terra.

Un escenari esfereïdor, DANTESC, podríem dir, i aquesta és la paraula d’avui; dedicada especialment als que treballen (o als que aneu de compres quan ja tanquen).

Podeu dir: “Si Dante hagués vist això, el seu infern encara faria més por. Perquè aquest panorama és ben dantesc.”

Dante Alighieri va néixer el 1265 a Florència i és una de les personalitats més importants de la literatura universal, gràcies a la famosíssima “Divina Comèdia”.

Es tracta d’un poema de centenars de pàgines, dividit en 3 parts anomenades “infern”, “purgatori” i “paradís”. Cadascuna té 33 cants, i els versos són tercets d’11 síl·labes. El número “3” hi és tan present perquè Dante va voler homenatjar la Santíssima Trinitat.

Al llarg de les pàgines, visita l’infern i el purgatori guiat per l’autor llatí Virgili. També va al Paradís, però acompanyat de Beatrice, el seu amor platònic.

Precisament les crues descripcions del purgatori i l’infern, han fet que al llarg dels segles, quan algú vol descriure una escena dura i, fins i tot macabra, parli “d’espectacle dantesc”.

Per cert, si teniu curiositat per descobrir personalment com era l’infern de Dante, trobareu excel·lents traduccions de la Divina Comèdia al català fetes per Josep Maria de Sagarra i Joan Francesc Mira. El que no sé, és si aquests llibres també estaran rebaixats.

REGALS I REGALIES

2008-01-06T01:39:00.000+01:00

El dia 6 passen els Tres Reis i deixen els regals a tothom que s’ha portat bé. L’endemà, a l’escola i a la feina, la gent s’explica què els hi han dut.

Ho podeu aprofitar per tirar una floreta a algú que us faci peça. Primer li pregunteu “Què t’han portat els Reis?” i quan us ho hagi dit, li heu de respondre: “Em sembla poca cosa, tu et mereixes regalies i tot!”. I què són les regalies? Ah! Llegiu, llegiu...

A l’època medieval, ja al voltant de l’any 1100, les regalies eren un conjunt de facultats que tenien els comtes de Barcelona i que, més tard, tindrien els reis catalans. Les regalies formaven part del concepte de sobirania, o sigui, dels seus poders.

S’ha de tenir en compte, que a l’edat mitjana, a cada territori hi havia un noble que feia les lleis que li semblava. Per posar-hi ordre, i manar per sobre d’ells, els reis s’atorgaven aquestes regalies. Per exemple n’hi havia de camins, de boscos, de caça o d’aigües. O sigui, que qui tenia l’última paraula en aquests temes era el monarca. En paraules d’ara: eren competència seva i només seva.

Vaja, que tenir regalies era un bon regal!

AIXÒ VAL UN POTOSÍ!

2007-12-30T00:50:00.000+01:00

Aquests dies tothom va de botiga en botiga, comprant i comprant. Si trobeu alguna cosa molt cara i voleu fer una mica de conversa, sempre podeu dir que val un potosí.

Ja sabeu que el 1492 Colom va descobrir Amèrica. Aquest fet, entre altres coses, va permetre que la Corona Espanyola explotés els recursos de la zona, sobretot metalls preciosos.

El 1545, a la zona de l’Alt Perú, van descobrir el jaciment de plata més gran del món: el Potosí (que ara forma part de Bolívia).

Abans de l’arribada dels espanyols era un idíl·lic lloc de postal, però ben aviat es va convertir en un dels punts més bulliciosos de tot el planeta. El 1546 ja es va fundar la Villa Imperial de Potosí, des d’on es gestionaven els transports de plata cap a Espanya.

La zona de Potosí no parava de créixer i a mitjans del segle XVII hi vivien 160.000 persones, que es repartien a parts iguals entre indígenes i blancs.

El final ja el podeu imaginar: a mesura que s’anava esgotant el jaciment, el Potosí s’anava quedant més i més buit.

Finalment, el segle XIX, quan ja no quedava ni una mica de plata aprofitable, a Potosí només hi van quedar 21.000 habitants, i aquella zona va tornar a quedar deixada de la mà de Déu.

UN BRINDIS PEL SR. BOYCOTT!

2007-12-16T00:55:00.000+01:00

Estem immersos en aquell moment de l’any que cada dia hi ha un sopar de feina, de parents o de l’escala de veïns...i a tot arreu hi ha cava.

En aquestes situacions també podeu fer servir la història per trencar el gel, només cal que proposeu un brindis perquè aquest any ningú sigui tan cafre com el senyor Charles Cuningham Boycott. I és que a ell li devem el concepte “boicot”.

Boycott era un capità encarregat d’administrar les terres que un lord anglès tenia a Irlanda. Era un terratinent dels anomenats absentistes perquè visitava les seves possessions i ni se’n preocupava.

La Lliga Irlandesa de la Terra promovia una reforma agrària per acabar amb la fam que patien les classes més pobres. Una de les iniciatives era demanar rebaixar el lloguer de les propietats del Lord, però l’administrador, el sr. Boycott, no només no va acceptar sinó que va expulsar els que tenien terres llogades.

Aleshores la Lliga Irlandesa de la Terra va decidir fer-li el buit: ningú va anar a treballar a les seves propietats, els comerciants no li venien productes i el carter no li portava el correu.

Va ser el diari Thimes que al descriure tota aquella situació va utilitzar el terme “boicot”. En va parlar per primera vegada a l’edició del 20 novembre 1880.

El resultat va ser que el desembre d’aquell 1880, el capità Boycott i família van marxar d’aquelles terres, però ens va deixar el seu cognom per la història, tal i com saben prou bé els productors de cava del nostre país.

JUGANT A LA QUINA, AL BINGO O A LA PLENA

2007-12-09T11:34:00.000+01:00

Quan s’acosten les festes nadalenques molts pobles organitzen rifes a l’estil dels bingos. A alguns llocs n’hi diuen quines, a altres plenes o quintos.

En aquests llocs sempre hi ha algú que té més sort que als altres. I si no és el vostre cas, almenys hi podeu lligar dient alguna frase semblant a:

“Ni que fos l’Strauss, aquest!”

La cosa no va de valsos, sinó d’estraperlo.

Durant la primera postguerra molts productes estaven racionats perquè no n’hi havia per tothom. Aquest control, que va durar fins el 1952, va permetre la picaresca i el tràfic il·legal d’elements bàsics; i va permetre que persones hàbils reunissin grans fortunes en poc temps. Eren els anomenats “estraperlistes”, és a dir, els que practicaven l’estraperlo.

La paraula Estraperlo es va començar a utilitzar el 1934, quan Daniel Strauss i Perl va intentar legalitzar una ruleta trucada, anomenada, precisament, Estraperlo. Tal com es veu de seguida, el nom comercial estava naixia de la contracció dels 2 cognoms.

A Catalunya, la Generalitat no va deixar col·locar la ruleta Estraperlo, però en canvi va funcionar a Sant Sebastià i a Formentor. Tot i això, al cap de pocs dies, els artefactes van ser retirats per la policia.

Strauss va reclamar indemnitzacions econòmiques, però, al no ser escoltat, va fer públic el tràfic d’influències que havia possibilitat la instal·lació de les seves ruletes.

L’escàndol va ser grandiós i van haver de dimitir l’alcalde de Madrid Salazar Alonso, el governador general de Catalunya, i Aurelio Lerroux, delegat del govern a la Companyia Telefónica i, sobretot, nebot del president del govern: Alejandro Lerroux, líder del partit radical.

Així va quedar en evidència la relació entre l’estafa de Daniel Strauss i el partit de Lerroux, que va haver de dimitir el desembre de 1935, posant punt i final al que es coneix com el Bienni Negre de la República.

L’impacte del cas Estraperlo va ser tan gran que la paraula va passar a formar part del vocabulari quotidià. I més durant la postguerra, quan l’estraperlisme estava l’ordre del dia.

LLIGAR AMB ELS MOSSOS

2007-12-02T11:15:00.000+01:00

Ningú diria que un control dels Mossos d’Esquadra pot ser un bon lloc per lligar, però que un radar us enganxi es pot convertir en el primer pas per aconseguir una cita.

Al Mosso (o Mossa) li podeu dir la frase següent:

-S’hi fixa agent que si fos un boby anglès de 1925 no em podria multar?

Si en aquest moment ja no us han detingut per sospitós d’anar drogat, podeu explicar que el radar el van inventar els anglesos.

El model teòric del radar es va començar a treballar al Regne Unit a partir de 1925, però no va ser fins el 1934, quan es van portar a terme les primeres experiències a bord del transatlàntic “Normandie”, que el va utilitzar per detectar icebergs. Posteriorment, entre 1935 i 1939, es va instal·lar al cuirassat britànic “Rodney”, per perfeccionar l’invent.

L’exèrcit anglès va fer servir el radar profitosament durant la Segona Guerra Mundial, especialment durant l’anomenada batalla d’Anglaterra de 1940, on va fer front als atacs dels avions de la Luftwaffe nazi.

Després de la guerra, es va començar a ampliar el ventall d’aplicacions del radar. Així, per exemple, el 1947, es va aconseguir fer un emissor prou potent per enviar senyals a la lluna. D’aquesta manera naixia la radar-astronomia.

Quan el Mosso (o Mossa) ja no sàpiga si emmanillar-vos o demanar-vos el telèfon per quedar, podeu rematar explicant que RADAR no és estrictament una paraula, sinó un acrònim format per les inicials de Radio Detecting And Ranging. O sigui RA: Ràdio, D: Detecting A: And i R: Ranging. És a dir: Radar.

El seu ús quotidià ha fet que l’Institut d’Estudis Catalans l’hagi acceptat i formi part del diccionari de la llengua catalana.

Igual que lligar, que esperem que és el que aconseguiu amb la nostra secció. Pagar la multa ja serà cosa vostra...

UNA CANA PER TIRAR LA CANYA

2007-11-18T10:35:00.000+01:00

Hi ha un moment crític a la vida: quan descobreixes la primera “cana”. Però no caieu en la depressió. Una cana també pot servir per lligar!

Només cal que digueu alguna frase semblant a: “almenys aquesta cana no medeix una cana”, si algú us la descobreix

I és que resulta que en català “cana” no vol dir cabell blanc, sinó mesura.

És una mesura pròpia de Catalunya, les illes Balears i la Catalunya del Nord, que equival a 8 pams, o a 6 peus, o a 2 passos, i, a Barcelona, és igual a 1,555 metres.

Per extensió, cana també significa “Taulell proveït de ganxos en els extrems usat per a plegar i amidar la roba a la sortida del teler”.

I si no n’hi hagués prou, segons el diccionari de l’IEC, una “cana” és una presa de canyes per a pescar al riu, però de cabell blanc res de res.

Si voleu lligar parlant d’història del sistema de mesures català a Tarragona, heu de saber que per aquelles terres hi havia la “cana del rei”. Era una mesura superficial agrària equivalent a 2500 canes quadrades.

El problema era que no tenia el mateix valore a tot arreu, o sigui que no era “estàndard”, que diríem ara. Així doncs, una cana lleidatana no era el mateix que una de barcelonina, per exemple.

Per això va anar tan bé l’invent del sistema mètric decimal.

Però la mida no importa. El que importa és lligar, perquè amb una cana al cap també es pot tirar la canya.

A PARIR! (Per cesària)

2007-11-04T09:46:00.001+01:00

Em sembla que el que us proposo aquesta setmana us podrà ser útil en moltes ocasions, sempre i quan hi hagi un embaràs pel mig.

Segurament alguna vegada us han explicat que algú ha parit per cesària, oi?

Doncs a partir d’això, fent alguna frase a l’estil de “Com si fos Cleòpatra”, es pot parlar d’història.

I és que es té constància que romans i egipcis coneixien aquest sistema de part. De fet, la llegenda explica que l’origen del mot es deu a que Juli “Cèsar”, que hauria nascut d’aquesta manera. Tot i això, els estudiosos ho dubten, perquè aquesta operació només es practicava a dones moribundes per salvar el fill, i la mare de Juli Cèsar era ben viva quan ell ja era gran.

L’altra llegenda per explicar l’etimologia del mot afirma que el primer a qui se li va practicar va ser al fill de Cleòpatra i Juli Cèsar, que es deia Cesarió.

En realitat, sembla que l’origen s’ha de buscar a la Lex Cesarea, una llei romana on s’indicava quan i com s’havia de fer la cesària. En aquell text legal, hi ha un fragment que parla de “matre caesus”, o sigui tallat de la seva mare.

Curiosament, en alemany es diu “Kaiser-schnitt”, que literalment vol dir el tall de l’emperador, segurament recordant a Juli Cèsar.

El que sí sabem del cert és que la primera cesària descrita a l’Europa moderna data de l’any 1500, quan un alemany la va practicar a la seva pròpia esposa. Es deia Jacob Nufer i era castrador porcs. Us imagineu quines eines devia utilitzar?

AL TREN (encara que sigui de Rodalies!)

2007-10-21T09:32:00.000+02:00

Dia sí, dia també, tenim notícies que falla alguna cosa als trens de Renfe a Catalunya. Milers d’usuaris en pateixen les conseqüències, i la majoria, amb un mal humor comprensible, intenten arribar al seu lloc de destí com poden. Però és clar...tantes hores a les andanes també es poden aprofitar!

Per trencar el gel es pot fer algun comentari com ara “És com si fóssim a Mataró el 1848” o simplement “com si fóssim els rebesavis!!”

I és que l’octubre de 1848 es va inaugurar el trajecte Barcelona-Mataró, convertint-se en el primer ferrocarril de la Península. A Catalunya es va començar a parlar de trens el 1833, però el primer projecte no es va fer realitat fins el 1845, quan es va constituir la Companyia constructora de la línia de Mataró, formada, sobretot, amb capital anglès.

No és estrany, perquè el tren va néixer a les Illes Britàniques i tot gràcies a James Watt, que va creure que el vapor es podia utilitzar com a força motriu.

Les primeres aplicacions ferroviàries es van assajar al País de Gal·les el 1804, aconseguint fer circular una locomotora a uns 30 km per hora durant 15 km.

Pel que fa a Catalunya, vist l’èxit del primer tren, es va viure una esbojarrada febre inversora. Arreu es presentaven projectes que havien de donar beneficis milionaris. Així es van construir línies que unien Barcelona amb Granollers, Martorell i Terrassa. El problema va ser la crisi econòmica de 1865, que va arruïnar força gent i va frenar la implantació de la xarxa ferroviària a Catalunya durant quasi 10 anys.

El 1876 es va poder unir Barcelona amb Girona i arribar a França, a més de completar la línia de Tarragona. Fins 1898 el creixement va ser sostingut, però després una altra crisi va tornar a frenar els trens.

Ara, que per crisi la que ens fa passar el 2007!

PER SUCAR EL MELINDRO DURANT UNA XOCOLATADA

2007-10-14T01:18:00.000+02:00

En un moment o altre de totes les festes populars del nostre país sempre hi ha una xocolatada. I allà, mentre suqueu el melindro, també podeu trobar parella.

Si no sabeu com trencar el gel, podeu utilitzar una frase semblant a aquesta: “Sort que no som en temps de quaresma, per què sinó, encara hauríem de donar explicacions”.

Quan l’altra persona se us quedi mirant, amb la boca empastifada i el melindro a mig cruspir, li heu d’explicar que al voltant del s.XVI els membres de la jerarquia eclesiàstica van decidir que la xocolata no era un aliment. Per tant, això volia dir que no estava prohibida durant el dejuni de la quaresma. Ja us podeu imaginar que això va fer que la xocolata fos molt popular.

I una vegada hagueu començat amb aquesta història, també podeu explicar que la xocolata és americana. Se sap que al llarg del s.III dC, els maies la feien servir a les cerimònies i també es constància que, fins el s.XVI, el cacau era la moneda en les transaccions comercials.

Els primers a tastar la xocolata van ser els espanyols durant la conquesta d’aquelles terres. Primer la van utilitzar com a medicina, però ben aviat unes monges, instal·lades a Oaxaca, la van barrejar amb sucre i canyella per endolcir-la.

La nova fórmula va arribar a la Península Ibèrica i es va posar de moda. Fins al punt que durant les misses, les minyones entraven a les esglésies amb les xocolateres per servir aquell líquid a les seves senyores, que assistien a l’ofici.

Hi ha moltes teories que intenten explicar com es va escampar per la resta d’Europa. Una afirma que va ser gràcies a casaments d’infantes espanyoles amb membres de la família reial francesa durant el s.XVII.

Sigui com sigui el cert és que els europeus volien xocolata però importar-la era molt car. Per aquesta raó van conrear-la als seus territoris d’ultramar (França a Madagascar i Martinica, Bèlgica al Congo, el Regne Unit a la Índia, Alemanya al Camerun...).

La industrialització del s.XIX també va influir en la producció xocolata. El 1828, per exemple, es va descobrir un mètode per fer cacau en pols i fer rajoles de xocolata. Al voltant de 1875 un home anomenat Henri Nestlé la va començar a fabricar amb llet i el 1879, Rodolphe Lindt va perfeccionar la fórmula per aconseguir una xocolata més fina i més dolça.

Jo crec que amb tota aquesta informació aconseguireu sucar el melindro, no us sembla?

ACTUALITZANT LA LLIBRETA AL BANC

2007-10-06T11:00:00.000+02:00

No sé si us hi heu fixat, però bona part de la nostra vida adulta està lligada als bancs: el sou, les factures, els estalvis, la hipoteca, la pensió...tot passa per allà.

Normalment intentem estar-hi poca estona, però a vegades s’hi fan cues que es poden aprofitar.

Per trencar el gel amb la persona que us interessi només cal que digueu alguna frase semblant a “Almenys, si fos dels medievals, podríem seure”.

A l’edat mitjana el sistema de comerç es basava en les fires i els mercats. N’hi havia de setmanals però d’altres, més importants, es feien cada any o cada sis mesos. S’hi podia trobar de tot, també gent que comerciava amb els diners, que solia fer els tractes amb la clientela asseguts en bancs de fusta.

Ara bé, de bancs ja n’hi havia des dels temps dels sumeris. Els experts creuen que l’edifici bancari més antic de la història és el temple vermell d’Uruk, construït entre el 3400 i el 3200 aC. Sembla que a més de rebre donatius i ofrenes, també feia préstecs en espècies.

Una altra civilització amb bancs va ser la grega, on els banquers es deien trapezistes i treballaven als mercats, fent canvis de moneda i petits préstecs. A ells els devem l’aparició dels xecs.

Evidentment els romans tampoc van ser menys i van millorar les tècniques bancàries a través de les seves lleis, que encara ara ens influeixen.

I si voleu acabar d’impressionar a qui us escolti, expliqueu-li que el banc més poderós de l’Europa del s. XI era el Papat, especialista en crèdits a les cases reials. Ah! I que els membres de l’orde dels templers també eren grans banquers, una de les seves grans operacions va ser el finançament de les croades a Terra Santa.

Ells van ser els precursors d’aquells banquers italians que van donar el nom amb què actualment coneixem aquestes empreses, que tant presents són a la nostra vida quotidiana i d’on, si teniu una mica de sort, en podeu treure alguna cosa més que un calendari.

LA GUILLOTINA (de la feina)

2007-09-23T08:25:00.000+02:00

Cada any es publiquen enquestes explicant que moltes relacions de parella neixen a la feina, per això al lloc de treball també podem utilitzar els nostres coneixements històrics a l’hora d’iniciar una conversa interessant amb algú.

A la majoria d’oficines hi sol haver un espai per a la fotocopiadora i la famosa guillotina. Quan hi coincidiu amb la persona que us interessa, podeu fer servir una frase a l’estil de “Visca la Revolució Francesa” o “Vinga, juguem a fer de Robespierre”.

L’altra persona us prendrà per boig però per un moment haureu captat la seva atenció.

Aleshores heu d’explicar que tot i dir-se guillotina, l’estri tallador de caps que també dóna nom a la màquina de tallar paper, ja es feia servir al s. XV a Escòcia i als Estats Pontificis, és a dir, els territoris italians controlats pel Sant Pare abans de la unificació de tota Itàlia.

A França, ja abans de la Revolució de 1789, es buscava un mètode d’execució que no fos gaire dolorós, higiènic i ràpid. Aleshores el doctor Joseph Ignace Guillotin va fer un informe recomanant l’aparell. D’aquí ve que a França se li digui guillotina, però en cap cas va ser el metge qui la va inventar.

Les autoritats la van començar a utilitzar de manera experimental amb cadàvers abans de fer-la servir a les execucions capitals, i es van trobar amb un problema: en els primers dissenys la fulla de tallar era totalment recta, i s’encallava a l’hora de la decapitació. Aleshores Lluís XVI va ordenar que col·locar-la de biaix. Qui li havia de dir que ell mateix provaria l’eficàcia d’un invent que havia perfeccionat personalment.

I si tot això que ja fa angúnia, un parell de dades més per impressionar al personal: la guillotina es va fer servir fins el s.XX a França. Durant la Segona Guerra Mundial, es va viure un cas molt impressionant a la zona de Vichy, governada pel Mariscal Petain, col·laboracionista de Hitler ja que el 1941 es van decapitar 8 dones.

La segona dada: el tall de la guillotina és tan ràpid, que durant uns segons, gràcies a la sang que hi ha al cervell, el cap es manté conscient uns segons després que hagi caigut la fulla.

Com que qui us escoltarà, estarà amb la boca oberta sense poder articular paraula, el millor que podeu fer és convidar-la a fer un cafè a la màquina, i seguiu parlant de coses més agradables, com per exemple, anar a dinar o a sopar a un restaurant francès que coneixeu.

PASSEJANT PER LA CIUTADELLA (encara que no sigui 11 de setembre)

2007-09-11T09:18:00.000+02:00

Sense cap mena de dubte, a Catalunya, l’onze de setembre és el millor dia per lligar fent servir la història; però, si sou fora de pont, no patiu! Us proposo que proveu sort al Parc de la Ciutadella qualsevol altre dia de l’any, aprofitant els esdeveniments de 1714.

Es tracta de començar a parlar amb algú que s’estigui passejant per allà i en un moment determinat podeu sospirar la frase:

“T’imagines l’ensurt que s’enduria Felip V si aixequés el cap?”

Quan veieu que el vostre objectiu fa cara d’estupefacció, procediu a explicar-li que just en aquell indret, les tropes del Borbó hi van construir una fortalesa coneguda com la Ciutadella.

La cosa va anar de la següent manera:

Després del famós 11 de setembre de 1714, Felip V de Borbó, va voler deixar clar qui havia guanyat la guerra i qui l’havia perdut.

Per simbolitzar-ho va fer construir la fortalesa al mig del centre neuràlgic de la que aleshores era la principal zona comercial de la ciutat: el barri de la Ribera.

Els barcelonins van ser obligats a desmuntar les seves pròpies cases pedra a pedra per cedir l’espai a la nova estructura militar. Les restes d’aquella part arrasada són les conservades a sota el mercat del Born i aviat es podran visitar.

La Ciutadella es va convertir en la construcció militar més gran de l’Europa d’aquells temps. Sense cap problema s’hauria pogut aixecar uns pocs centenars de metres més enllà i, així, no haurien quedat afectades les cases de ningú, però, tal com hem comentat, havia de quedar clar qui manava: Madrid i els Borbons. Els catalans i els barcelonins havien estat els rebels i havien perdut la guerra.

La Ciutadella va ser la vergonya de Barcelona. Durant el segle XIX es va començar a reivindicar que els militars abandonessin la fortalesa i el municipi recuperés els terrenys. Ara bé, va ser necessari que arribés l’etapa més progressista de l’Espanya d’aquell centúria perquè això fos una realitat: el Sexenni Democràtic, iniciat l’any 1868.

Aleshores l’Estat va tornar a Barcelona la part de la Ciutadella, que seria enderrocada. L’espai alliberat serviria com a recinte firal de l’Exposició Universal de 1888.

De la fortalesa només en van quedar la capella, el palau del governador i l’arsenal, que s’acabaria convertint en la seu del parlament de Catalunya.

No deixa de ser irònic que on hi havia hagut els militars repressors, ara hi hagi els polítics que governen el país en democràcia.

Si amb tot això no en feu prou, o voleu acabar d’impressionar amb els vostres coneixements històrics, sempre podeu fer algun esment a la Cascada que hi ha al Parc (la de la foto), explicant que Antoni Gaudí va dissenyar-ne la font. Ara que l’estant beatificant, potser us dóna un cop de mà i triomfeu!

Bona Diada!

COMPRANT UN CROISSANT

2007-09-09T09:34:00.000+02:00

Un croissant us pot ajudar a lligar a la cua de la fleca o de la pastisseria.

Com? Molt senzill!

Poseu que esteu fent cua, per exemple, i hi ha una persona que us interessaria conèixer. Cal que us hi acosteu per preguntar-li:

“Perdona...saps si els croissants d’aquí són bons?”

Aleshores et respondrà que sí, que no o que no ho sap. En aquest moment heu de replicar amb alguna frase a l’estil de “Doncs els pastissers de Viena estarien contents” (o “enfadats”, si us diuen que no són bons) o potser “Mira, encara que no siguem a Viena, els provarem”.

Si la persona amb qui parleu té un mínim de curiositat per a les coses de la vida, voldrà saber què

hi tenen a veure els pastissers vienesos en tot això i és en aquest moment quan heu d’explicar la

història del croissant.

Preneu nota:

Resulta que el 1683 l’Imperi Otomà (per entendre’ns l’actual Turquia), va voler envair l’Imperi d’Àustria-Hongria, que en aquells moments era la porta d’entrada a Europa. Viena va resistir un setge llarguíssim i finalment els otomans van acabar derrotats.

Per celebrar la victòria, el gremi de pastissers de Viena va voler crear una pastís commemoratiu. Es va convocar un concurs i el jurat va escollir una petita peça de brioix, en forma de mitja lluna, símbol de l’Imperi Otomà.

El nou pastís va tenir un èxit rotund a tota Europa, sobretot a França, on de seguida n’hi van dir “lune croissant” (lluna creixent), però com que el nom era massa llarg, va quedar-se en “croissant”. I d’aquí no va faltar gaire perquè arribés a les pastisseries de casa nostra.

Si després d’explicar tot això la persona encara us escolta, ha arribat el moment d’arriscar: convideu-la a menjar els croissants que acabeu de comprar tot passejant...i qui sap...

La història t'ajuda a lligar!

2007-09-06T00:40:00.000+02:00

La història t'ajuda a lligar és un espai del Via Lliure de RAC-1 que podeu sentir els diumenges a les 12 del migdia.