PER SUCAR EL MELINDRO DURANT UNA XOCOLATADA

En un moment o altre de totes les festes populars del nostre país sempre hi ha una xocolatada. I allà, mentre suqueu el melindro, també podeu trobar parella.

Si no sabeu com trencar el gel, podeu utilitzar una frase semblant a aquesta: “Sort que no som en temps de quaresma, per què sinó, encara hauríem de donar explicacions”.

Quan l’altra persona se us quedi mirant, amb la boca empastifada i el melindro a mig cruspir, li heu d’explicar que al voltant del s.XVI els membres de la jerarquia eclesiàstica van decidir que la xocolata no era un aliment. Per tant, això volia dir que no estava prohibida durant el dejuni de la quaresma. Ja us podeu imaginar que això va fer que la xocolata fos molt popular.

I una vegada hagueu començat amb aquesta història, també podeu explicar que la xocolata és americana. Se sap que al llarg del s.III dC, els maies la feien servir a les cerimònies i també es constància que, fins el s.XVI, el cacau era la moneda en les transaccions comercials.

Els primers a tastar la xocolata van ser els espanyols durant la conquesta d’aquelles terres. Primer la van utilitzar com a medicina, però ben aviat unes monges, instal·lades a Oaxaca, la van barrejar amb sucre i canyella per endolcir-la.

La nova fórmula va arribar a la Península Ibèrica i es va posar de moda. Fins al punt que durant les misses, les minyones entraven a les esglésies amb les xocolateres per servir aquell líquid a les seves senyores, que assistien a l’ofici.

Hi ha moltes teories que intenten explicar com es va escampar per la resta d’Europa. Una afirma que va ser gràcies a casaments d’infantes espanyoles amb membres de la família reial francesa durant el s.XVII.

Sigui com sigui el cert és que els europeus volien xocolata però importar-la era molt car. Per aquesta raó van conrear-la als seus territoris d’ultramar (França a Madagascar i Martinica, Bèlgica al Congo, el Regne Unit a la Índia, Alemanya al Camerun...).

La industrialització del s.XIX també va influir en la producció xocolata. El 1828, per exemple, es va descobrir un mètode per fer cacau en pols i fer rajoles de xocolata. Al voltant de 1875 un home anomenat Henri Nestlé la va començar a fabricar amb llet i el 1879, Rodolphe Lindt va perfeccionar la fórmula per aconseguir una xocolata més fina i més dolça.

Jo crec que amb tota aquesta informació aconseguireu sucar el melindro, no us sembla?

ACTUALITZANT LA LLIBRETA AL BANC

No sé si us hi heu fixat, però bona part de la nostra vida adulta està lligada als bancs: el sou, les factures, els estalvis, la hipoteca, la pensió...tot passa per allà.

Normalment intentem estar-hi poca estona, però a vegades s’hi fan cues que es poden aprofitar.

Per trencar el gel amb la persona que us interessi només cal que digueu alguna frase semblant a “Almenys, si fos dels medievals, podríem seure”.

A l’edat mitjana el sistema de comerç es basava en les fires i els mercats. N’hi havia de setmanals però d’altres, més importants, es feien cada any o cada sis mesos. S’hi podia trobar de tot, també gent que comerciava amb els diners, que solia fer els tractes amb la clientela asseguts en bancs de fusta.

Ara bé, de bancs ja n’hi havia des dels temps dels sumeris. Els experts creuen que l’edifici bancari més antic de la història és el temple vermell d’Uruk, construït entre el 3400 i el 3200 aC. Sembla que a més de rebre donatius i ofrenes, també feia préstecs en espècies.

Una altra civilització amb bancs va ser la grega, on els banquers es deien trapezistes i treballaven als mercats, fent canvis de moneda i petits préstecs. A ells els devem l’aparició dels xecs.

Evidentment els romans tampoc van ser menys i van millorar les tècniques bancàries a través de les seves lleis, que encara ara ens influeixen.

I si voleu acabar d’impressionar a qui us escolti, expliqueu-li que el banc més poderós de l’Europa del s. XI era el Papat, especialista en crèdits a les cases reials. Ah! I que els membres de l’orde dels templers també eren grans banquers, una de les seves grans operacions va ser el finançament de les croades a Terra Santa.

Ells van ser els precursors d’aquells banquers italians que van donar el nom amb què actualment coneixem aquestes empreses, que tant presents són a la nostra vida quotidiana i d’on, si teniu una mica de sort, en podeu treure alguna cosa més que un calendari.