PARLANT DE POLÍTICA I DELFINS

Dies moguts a la política catalana gràcies al duet estil “Pimpinela” format per Carod i Puigcercós.

Si parleu d’això o de qualsevol cosa relacionada amb les lluites pel poder i voleu impressionar al personal, aquí teniu la nostra proposta:

“És més fàcil manar essent delfí francès que dirigent d’ERC”.

La part dels dirigents d’Esquerra Republicana ja la sabem però, i els delfins?

Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, un “delfí”, és una “persona considerada hereva del poder, de la riquesa, de la situació o del prestigi d’una altra persona”.

Per exemple, quan Jordi Pujol va anunciar que no es presentaria a la reelecció de la presidència de la Generalitat, i va designar Artur Mas com a candidat de Convergència i Unió, es deia que Mas era el delfí de Pujol.

Però, perquè dels hereus del poder se’n diuen delfins??

La resposta es troba a la França de 1349. Com a la resta de l’Europa medieval, hi havia monarquia, i els nobles eren molt importants. El rei Felip VI va decidir comprar pel seu fill les terres al senyor de Dauphin, que els hi va vendre a canvi d’una sola condició: que l’hereu dués el títol Dauphin, és a dir, Delfí, o sigui, senyor del Delfinat.

Així va ser com el futur Joan II, va ser el primer Delfí de França.

Des d’aquell moment, els hereus de la corona francesa van ser anomenats delfins, però no qualsevol successor podia ostentar el títol: a més de ser l’hereu al tron, també s’havia de ser fill del rei regnant. Per tant, si el futur rei era un germà o un nebot del monarca, no es podia anomenar Delfí.

Per cert, l’últim delfí de França va ser el duc d’Angulema, fill de Carles X, que va renunciar al títol el 1830.

Per tant, en català, una cosa és un “delfí” i una altra un “dofí”. O sigui, que si algú us vol designar hereu, no us deixeu dir dofí! Perquè encara acabareu saltant i fent ballar una pilota amb el nas, a canvi d’unes sardines.

UNA REBECA PER AUGMENTAR LA TEMPERATURA

La primavera ha arribat, i comença a fer caloreta. Pel carrer ja hi ha gent amb ganes de sol, es clar que potser s’escalfen després de passar-se vuit hores en una oficina. I és que, per culpa dels aires condicionats, hi ha empreses que semblen una granja de pingüins.

En aquests casos és molt pràctic tenir una rebeca a mà. És a dir, un jersei, normalment de punt, que es corda amb botons. Fins i tot, si no sou fredolics, us pot servir per lligar al deixar-la a un company o companya de feina:

“Ja sé que no sóc com Laurence Olivier / Jane Fontaine (depèn del vostre gust), però si vols, et puc deixar la meva rebeca”.

I és que aquesta peça de vestir s’anomena així per la pel·lícula “Rebecca”, rodada per Alfred Hitchcock el 1940.

Explica la història d’un aristòcrata anglès (interpretat per Laurence Olivier) que, al perdre la seva esposa (anomenada Rebecca) en un accident, va a Montecarlo per refer-se. Allà coneix una jove (Joan Fontaine), es casen i s’instal·len a la mansió del noble, on la presència de la difunta encara hi és molt present.

En moltes de les escenes, Joan Fontaine apareix amb un jersei que es corda amb botons, o sigui, el que a partir d’aleshores es va anomenar rebeca.

Aquest cas és un bon exemple de com els mitjans de comunicació de masses poden influir en quasi qualsevol aspecte de la nostra vida quotidiana, i als anys 40 l’entreteniment més popular era el cinema, per això no és estrany que d’un jerseiet se n’hi comencés a dir Rebeca.

Ara van bé per fer-se passar el fred de l’aire condicionat.

GRÀCIES, SR. TUPPERWARE!

S’acosta el bon temps i és hora de plantejar-se quin “tipet” lluirem a la platja. És quan molta gent comença “l’operació amanida”: unes quantes fulles verdes dins una capsa de plàstic, vaja, un dinar de “tupper”. Però no us deprimiu! També es pot lligar durant aquests àpats!

Podeu dir, per exemple:

“Sort en tenim de les màscares de gas, eh?”

I a partir d’aquí només us cal explicar aquesta història:

Earl Silas Tupperware (1907-1983) era fill d’una família de grangers de New Hampshire (EUA) però, de ben petit, ja va demostrar ser un emprenedor precoç: quan tenia deu anys ja venia els productes de casa seva porta per porta als veïns.

A més, deia que volia guanyar el seu primer milió de dòlars abans de fer els trenta. Segurament per això va fer qualsevol feina que va poder, des de jardiner fins a ferroviari. El 1936 va treballar en una empresa de química i plàstics i, després d’estar-s’hi una mica més d’un any, el 1938 va fundar Tupperware Plastics.

Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial va aconseguir alguns contractes amb el departament de defensa per a fabricar màscares de gas i productes navals. A partir del 1945, i veient com creixia el mercat de consum, va començar a produir elements per a l’ús quotidià. Feia capses per a sandvitxos, cigarretes i vasos irrompibles pel lavabo.

El problema del plàstic era que s’esquerdava i feia pudor. Tupperware el va millorar i, a més, va inventar un sistema de tancament que evitava l’entrada d’aire i aigua.

Una altra dificultat és que la gent no estava acostumada a comprar aquests productes. Aquí va entrar en joc Brownie Wise, una experimentada venedora a domicili de Florida, que va crear les Tupper parties. Un sistema ara molt popular i que va revolucionar el màrqueting.

El 1958, Earl Silas Tupperware es va vendre l’empresa a una multinacional, es va divorciar i es va retirar a viure en una illa que havia comprat a la zona de Costa Rica, on va morir el 1983.