DEIXANT UN BON RECORD: SOUVENIR

L’objecte de les vostres fantasies sexuals està a punt de marxar de vacances sense vosaltres. Una última opció desesperada:

“Ja que te’n vas, almenys espero que facis de bon anglès i em portis un souvenir”.



Souvenir és un terme manllevat del francès que, tot i no figurar als diccionaris catalans, tothom sap que vol dir record, o sigui, que “un souvenir” és allò que comprem estant de viatge per algú altre i demostrar que hem pensat en ell, o per nosaltres mateixos, i que ens servirà per evocar el lloc visitat quan observem l’objecte.
Alguns estudiosos consideren que els primers turistes moderns van ser els joves aristòcrates britànics del s. XIX que viatjaven a l’Europa continental, sobretot a Itàlia i a França.
Segurament per això, i també perquè al s. XIX la llengua més parlada en les reacions internacionals era el francès, quan algú comprava algun objecte per portar a casa s’enduia un souvenir.
El dubte és saber si els d’abans eren tan horteres com alguns d’ara.

LLIGAR A LA IANQUI

Actualment, ianqui s’utilitza per designar algú dels Estats Units. A vegades amb alguna connotació crítica o pejorativa, tot i que els propis nord-americans utilitzen aquesta paraula. Per a ells ianqui és qui viu a la costa est dels Estats Units, a la zona de Nova Anglaterra, on hi ha els estats de Nova York, Connecticut i Vermont.

Ara bé, l’origen exacte del mot és incert. Algunes teories apunten als temps de la presència holandesa a la costa est dels Estats Units. En holandès, Janke, és l’equivalent del Johny anglès, i l’haurien utilitzat els veïns britànics de Nova Anglaterra per designar als colons holandesos instal·lats al que acabaria essent Nova York.

El terme, però, va anar evolucionant amb la història. Per exemple, durant la Guerra de la Independència, els ianquis eren els partidaris de l’emancipació de les colònies americanes, i durant la guerra de secessió, els ianquis eren els del nord.

Per acabar una curiositat, pels japonesos, ianqui és sinònim de petit delinqüent, vaja el que per nosaltres seria un xoriço.

NEGOCIAR CALÇANT ESCLOPS

Des de fa un parell de setmanes, les notícies ens parlen de temes laborals: permetre treballar més hores cada setmana, negociacions entre sindicats, patronal i govern...

Potser us tocarà negociar les vostres condicions laborals. Aprofiteu-ho per lligar amb la frase:

“Hauríem de tornar a portar esclops!”.

Durant el s.XIX, les condicions laborals dels obrers eren lamentables: jornades de 12 hores, cap dia de descans, perdre la feina en cas malaltia, explotació infantil...

Tot plegat va fer que es comencessin a organitzar associacions per reclamar millores. Dialogar amb els empresaris era difícil perquè tenien molta mà d’obra i els governs solien estar del seu costat. Simplement els treballadors que protestaven eren acomiadats per la via ràpida.

Davant aquesta situació, el periodista anarquista francès Emile Pouget (1860-1931), va proposar fer malbé la maquinària perquè els obrers aconseguissin treballar només les 8 hores reclamades. Els que ho feien, utilitzaven el que tenien més a mà: els esclops que calçaven.

En francès esclop es diu sabot, i així va ser com ben aviat, de provocar danys premeditats a la maquinària se n’hi va dir sabotatge.

PER PODER MENJAR ALGUNA COSA, UN SANDVITX!

Si teniu ganes de lligar amb algú que estigui menjant un entrepà, i voleu explicar aquesta història, podeu dir-li: “Ara només et falta una baralla de cartes”.

En canvi, si la voleu aprofitar amb algú que fa dues coses a l’hora, proveu amb: “Sembles en John Montagu, el comte de Sandwich”.

Diu l’anecdotari de la història que la idea de posar menjar entre dues llesques, o dues meitats d’un pa, va ser d’un aristòcrata britànic del s.XVIII. Es deia John Montagu i era comte de Sandwich.

De fet hi ha dues versions. La primera afirma que era un home tan ocupat que no tenia temps per menjar, i per això va inventar el sandvitx. L’altra versió, menys políticament correcte, sosté que la preocupació del comte era poder jugar a cartes i, al mateix temps, menjar sense embrutar-les evitant, a més, que els contrincants tinguessin oportunitat de veure el seu joc.

Però això són anècdotes llegendàries, perquè els jueus fa 2000 anys que tenen entrepans. El s. I a.C., un home anomenat Hillel, inspirant-se en l’episodi de l’èxode d’Egipte, va agafar dues llesques de Metzà i, entre mig, hi va posar enciam i altres condiments.

El metzà és el pa sense llevat típic de la cultura hebrea. Se’l mengen així perquè la tradició jueva afirma que, quan el poble d’Israel va marxar d’Egipte, ho van haver de fer tan de pressa que el pa no va tenir temps de llevar.

Per cert, entrepà i sandvitx no són exactament el mateix. Per poder dir que mengeu un sandvitx, ha d’estar fet amb dues llesques de pa de motlle. L’entrepà en canvi pot ser de barreta, o de panet de viena, per exemple. Sigui com sigui, bon profit!

L’IRPF, LA SELE I EL SR. DÀMOCLES

El juny és el mes del compte enrere: la declaració de la renda, els exàmens, la Selectivitat...

En qualsevol d’aquestes situacions, podeu afirmar que per fi enteneu com se sentia el senyor Dàmocles.

Resulta, que al voltant del s.IV a.C., a Siracusa (Sicília), hi havia un tirà anomenat Dionís II. Entre els cortesans del seu sèquit, n’hi havia un que sempre li feia la pilota: que si “sou fantàstic”, “quan poder que teniu”, “quantes riqueses posseïu”. Aquest llepa de solemnitat es deia Dàmocles.

A Dionís ja li agradava que li fessin una mica la gara-gara, però Dàmocles cansava de tant pesat com era i el tirà va decidir donar-li una lliçó. Per això li va proposar intercanviar els papers durant un dia.

Evidentment Dàmocles va estar encantat de ser tractat a cos de rei. A l’hora de dinar va decidir fer-se servir un gran tiberi. Vinga menjar, i tot del bo i millor, però cap al final de l’àpat, va aixecar la vista i es va donar que una espasa enorme penjava damunt del seu cap. Si queia segur que moria travessat i, això, era molt possible que passés perquè l’espasa només s’aguantava amb un pèl de crinera de cavall.

Dàmocles ja no va tenir humor de menjar res més i va suplicar que Dionís recuperés el seu lloc.

Així va descobrir que per a qui ostenta el poder, no tot és bo. També te coses negatives i, fins i tot, pot arribar a perdre la vida.

Aquesta història, que és més llegenda que altra cosa, va ser escrita per Timeus de Tauromeni el s. III aC a la seva Història de Sicília. Després Ciceró la va incorporar als seus textos.

A Europa, la història de Dàmocles va fer fortuna i durant els ss. XVI i XVII era molt freqüent regalar espases de fusta a persones amb poder, per recordar-los que el podien perdre.

CARPACCIO EMMARCAT

Carpaccio és una paraula multifuncional per lligar. Pot servir a l’hora de sopar (“no sabia que t’agradava l’art?”) o parlant d’Itàlia i, sobretot, Venècia (“vas veure molts carpaccios penjats?”).

La qüestió és poder explicar la relació entre el plat (carpaccio) i un pintor anomenat Vittore Carpaccio.

Va néixer a Venècia el 1465 i es va formar al taller de Gentile Bellini, de qui va aprendre el domini del relat panoràmic, una de les característiques de la seva pintura. Carpaccio també destaca per la minuciositat i el luxe de les seves obres, segurament a causa de la influència dels artistes flamencs. Entre les obres més importants hi ha “Històries de Santa Úrsula”, “El miracle de la creu” i “La sang de crist”.

Pel que fa a la relació amb el plat que porta el seu nom, s’explica que tot va sorgir al famós restaurant “Harry’s Bar” de Venècia. Una de les seves clientes més assídues era la comtessa Amalia Nani Mocenigo, que estava sotmesa a una rigorosa dieta de carn crua.

Al cuiner i propietari del local, Giuseppe Cipriani, no se li va acudir res més que tallar filets de bou primíssims acompanyats de maionesa.

La comtessa ho va trobar deliciós i al preguntar-li el nom de plat, es diu que a Cipriani, que no havia pensat en aquest detall, l’únic nom que li va venir al cap va ser el del pintor venecià Carpaccio.

QUE RUDOLF (DIESEL) ENS AJUDI

Darrerament s’ha parlat molt de l’oli de girasol per la suposada contaminació d’algunes remeses.

Aprofiteu-ho per lligar! Com? Molt fàcil. Només es tracta de parlar d’aquest tema amb algú que us interessi, i en un moment determinat dir:

“També podria fer com en Rudolf i posar-lo a un motor”.

“Quin Rudolf?”, us preguntaran.

En Rudolf Diesel.

Rudolf Diesel va néixer a París el 1858 però era d’origen alemany. De jove va tornar al país dels seus pares, on va treballar amb l’inventor de la nevera, el bavarès Carl Von Linde. De fet, va tornar a París com a representant de l’empresa de frigorífics de Linde.

A principis de la dècada de 1890, Diesel es va incorporar al grup Krupp, per a qui va fabricar el primer motor dièsel del món en condicions de treball.

Al no ser especialistes en la matèria, se’ns fa una mica difícil explicar amb exactitud com funciona l’invent però, resumint: és un motor tèrmic de combustió interna. La combustió s’aconsegueix al comprimir l’aire a l’interior del cilindre, i a menys aire, més temperatura. O sigui, que a diferència del de gasolina, aquest no necessita guspira per funcionar.

La gràcia dels motors dièsel és que gasten menys i, teòricament, el seu combustible és més econòmic, tot i que darrerament puja igual que la gasolina.

Per cert, que Rudolf Diesel va tenir un final tràgic. Sembla que va morir ofegat a l’enfonsar-se el vaixell on viatjava el 29 de setembre de 1913.

Però en la seva mort hi ha alguns punts foscos, perquè en aquella època, quan hi havia rescats d’aquesta mena, només s’agafaven les pertinences dels difunts i després els cadàvers es tornaven a tirar a l’aigua. La família només identificava si un rellotge, una cartera o una joia eren propietat del suposat mort.

Per això hi ha qui diu que no va morir sinó que va fugir. Altres, que es va suïcidar, atrapat pels greus problemes econòmics que patia.

Alguns fins i tot van acusar al govern alemany d’assassinat.

Cal tenir en compte que el 1913 l’ombra de la Primera Guerra Mundial ja planava per Europa i, Diesel havia declarat que posaria el seu motor a disposició de qui ho desitgés. Lògicament els germànics no haurien volgut que aquell artilugi acabés en mans enemigues.

ESQUIROLS, RATES I SINDICATS

S’acosta l’1 de maig, dia del treball, i pot ser un bon moment per “conèixer” més íntimament alguna de les persones del comitè d’empresa de la vostra feina.

Ja se sap que els pols oposats s’atrauen, i vosaltres podeu utilitzar aquesta tàctica provant de provocar. En aquesta ocasió una manera ben senzilla és criticar els sindicats i les vagues fins que l’altra no pugui més i us digui: “esquirol!”

Aleshores la vostra resposta ha de ser:

“Més val ser esquirol d’Osona que rata d’Anglaterra”.

És un esquirol qui treballa malgrat haver-hi una convocatòria de vaga. Però perquè el nom d’aquest animal?

S’explica que el 1852 hi va haver una vaga a Manlleu. Els empresaris van buscar nova mà d’obra procedent d’un poble veí, anomenat popularment L’Esquirol, tot i que en realitat és Santa Maria de Corcó.

El terme “esquirol”, utilitzat en to despectiu, es va fer popular tant a Catalunya com a Espanya, i això fa que en castellà esquirol no signifiqui “ardilla” sinó, precisament, el que treballa malgrat la vaga.

En canvi en anglès es diu “rat”, és a dir rata i a França guineu, o sigui, “renard”. Per tant, a la resta de llengües veïnes utilitzen animals llestos i, que actuen furtivament, per definir els que boicotegen les aturades laborals.

Dels que lliguen parlant d’història no sé com n’hi deuen dir...

UNA FLOR NO FA ESTIU NI UNA ROSA UN CAVALLER

S’acosta St. Jordi, i pot passar que algú us passi al davant i regali la rosa a la persona que era el vostre objectiu.

Us proposem contraatacar, però no frontalment (que seria contraproduent), només generant dubtes sobre el nostre oponent.

A la noia (o noi) que estigui molt contenta perquè li han regalat la rosa se li pot comentar, com de passada:

“Espero que tinguis més sort que amb els cavallers de l’edat mitjana, perquè la meitat eren mig quinquis”

Efectivament. Els cavallers no eren tan bones persones com creiem. Es dedicaven a la guerra i si reben aquest nom és perquè tenien prou diners per mantenir un cavall, que aleshores era una arma tan potent com ho pot ser un tanc ara.

Els reis necessitaven els cavallers i aquests rebien premis (privilegis) per la seva feina, com ara terres. El problema era quan no hi havia guerres i sí crisi econòmica, perquè els cavallers es dedicaven al pillatge i al bandolerisme.

Per controlar-los, es va mitificar aquesta figura començant a parlar de l’ideal cavalleresc, gràcies a llibres d’autors com Ramon Llull.

Qui volia ser un cavaller de veritat, entre altres coses, havia d’anhelar la glòria i menysprear el sofriment, obeir al seu senyor i lluitar contra els infidels.

Tot i això, entre l’ideal i la realitat sempre hi hagut un abisme. Abans amb els cavallers i ara amb els que regalen roses i us passen al davant.

PARLANT DE POLÍTICA I DELFINS

Dies moguts a la política catalana gràcies al duet estil “Pimpinela” format per Carod i Puigcercós.

Si parleu d’això o de qualsevol cosa relacionada amb les lluites pel poder i voleu impressionar al personal, aquí teniu la nostra proposta:

“És més fàcil manar essent delfí francès que dirigent d’ERC”.

La part dels dirigents d’Esquerra Republicana ja la sabem però, i els delfins?

Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, un “delfí”, és una “persona considerada hereva del poder, de la riquesa, de la situació o del prestigi d’una altra persona”.

Per exemple, quan Jordi Pujol va anunciar que no es presentaria a la reelecció de la presidència de la Generalitat, i va designar Artur Mas com a candidat de Convergència i Unió, es deia que Mas era el delfí de Pujol.

Però, perquè dels hereus del poder se’n diuen delfins??

La resposta es troba a la França de 1349. Com a la resta de l’Europa medieval, hi havia monarquia, i els nobles eren molt importants. El rei Felip VI va decidir comprar pel seu fill les terres al senyor de Dauphin, que els hi va vendre a canvi d’una sola condició: que l’hereu dués el títol Dauphin, és a dir, Delfí, o sigui, senyor del Delfinat.

Així va ser com el futur Joan II, va ser el primer Delfí de França.

Des d’aquell moment, els hereus de la corona francesa van ser anomenats delfins, però no qualsevol successor podia ostentar el títol: a més de ser l’hereu al tron, també s’havia de ser fill del rei regnant. Per tant, si el futur rei era un germà o un nebot del monarca, no es podia anomenar Delfí.

Per cert, l’últim delfí de França va ser el duc d’Angulema, fill de Carles X, que va renunciar al títol el 1830.

Per tant, en català, una cosa és un “delfí” i una altra un “dofí”. O sigui, que si algú us vol designar hereu, no us deixeu dir dofí! Perquè encara acabareu saltant i fent ballar una pilota amb el nas, a canvi d’unes sardines.

UNA REBECA PER AUGMENTAR LA TEMPERATURA

La primavera ha arribat, i comença a fer caloreta. Pel carrer ja hi ha gent amb ganes de sol, es clar que potser s’escalfen després de passar-se vuit hores en una oficina. I és que, per culpa dels aires condicionats, hi ha empreses que semblen una granja de pingüins.

En aquests casos és molt pràctic tenir una rebeca a mà. És a dir, un jersei, normalment de punt, que es corda amb botons. Fins i tot, si no sou fredolics, us pot servir per lligar al deixar-la a un company o companya de feina:

“Ja sé que no sóc com Laurence Olivier / Jane Fontaine (depèn del vostre gust), però si vols, et puc deixar la meva rebeca”.

I és que aquesta peça de vestir s’anomena així per la pel·lícula “Rebecca”, rodada per Alfred Hitchcock el 1940.

Explica la història d’un aristòcrata anglès (interpretat per Laurence Olivier) que, al perdre la seva esposa (anomenada Rebecca) en un accident, va a Montecarlo per refer-se. Allà coneix una jove (Joan Fontaine), es casen i s’instal·len a la mansió del noble, on la presència de la difunta encara hi és molt present.

En moltes de les escenes, Joan Fontaine apareix amb un jersei que es corda amb botons, o sigui, el que a partir d’aleshores es va anomenar rebeca.

Aquest cas és un bon exemple de com els mitjans de comunicació de masses poden influir en quasi qualsevol aspecte de la nostra vida quotidiana, i als anys 40 l’entreteniment més popular era el cinema, per això no és estrany que d’un jerseiet se n’hi comencés a dir Rebeca.

Ara van bé per fer-se passar el fred de l’aire condicionat.

GRÀCIES, SR. TUPPERWARE!

S’acosta el bon temps i és hora de plantejar-se quin “tipet” lluirem a la platja. És quan molta gent comença “l’operació amanida”: unes quantes fulles verdes dins una capsa de plàstic, vaja, un dinar de “tupper”. Però no us deprimiu! També es pot lligar durant aquests àpats!

Podeu dir, per exemple:

“Sort en tenim de les màscares de gas, eh?”

I a partir d’aquí només us cal explicar aquesta història:

Earl Silas Tupperware (1907-1983) era fill d’una família de grangers de New Hampshire (EUA) però, de ben petit, ja va demostrar ser un emprenedor precoç: quan tenia deu anys ja venia els productes de casa seva porta per porta als veïns.

A més, deia que volia guanyar el seu primer milió de dòlars abans de fer els trenta. Segurament per això va fer qualsevol feina que va poder, des de jardiner fins a ferroviari. El 1936 va treballar en una empresa de química i plàstics i, després d’estar-s’hi una mica més d’un any, el 1938 va fundar Tupperware Plastics.

Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial va aconseguir alguns contractes amb el departament de defensa per a fabricar màscares de gas i productes navals. A partir del 1945, i veient com creixia el mercat de consum, va començar a produir elements per a l’ús quotidià. Feia capses per a sandvitxos, cigarretes i vasos irrompibles pel lavabo.

El problema del plàstic era que s’esquerdava i feia pudor. Tupperware el va millorar i, a més, va inventar un sistema de tancament que evitava l’entrada d’aire i aigua.

Una altra dificultat és que la gent no estava acostumada a comprar aquests productes. Aquí va entrar en joc Brownie Wise, una experimentada venedora a domicili de Florida, que va crear les Tupper parties. Un sistema ara molt popular i que va revolucionar el màrqueting.

El 1958, Earl Silas Tupperware es va vendre l’empresa a una multinacional, es va divorciar i es va retirar a viure en una illa que havia comprat a la zona de Costa Rica, on va morir el 1983.

TIRA LA CANYA DURANT LA CAMPANYA (BOTIFLER!)

Bombardejats de cartells, mítings, globus i mil coses més, ens toca aguantar la campanya electoral. Però durant aquests dies hi ha oportunitats per lligar: feu-vos d’un partit i aneu a enganxar cartells! I si voleu temes de conversa amb història, una paraula que us serà molt útil és BOTIFLER.

Els botiflers eren els catalans partidaris de Felip V durant la Guerra de Successió (1705-1714). La majoria eren membres de la noblesa i de la jerarquia eclesiàstica, que esperaven obtenir més beneficis i poder amb el nou rei.

Per explicar perquè se’ls deia així hi ha com a mínim dues teories. La primera diu que botifler és l’evolució de la mala pronuncia de “Beaute Fleur”, flor bonica en francès. Recordeu que a l’escut d’armes del llinatge borbònic hi ha una flor de lis platejada sobre fons blau.

L’altra versió, menys poètica i més terrenal, afirma que se’ls va batejar així perquè “botifler” vol dir persona de galtes molt grosses, i, figuradament, que s’és presumit i arrogant. Se’ls hauria anomenat d’aquesta manera en una clara al·lusió a la situació benestant de la majoria dels partidaris del borbó.

A més, se sap que a Centelles (Osona) ja el 1689, per tant abans de la guerra, als soldats castellans que hi havia instal·lats a la zona se’ls deia botirons. I botiró vol dir home petit, gros, botit.

Com veieu les dues paraules s’assemblen molt. O sigui que tot fa pensar que aquesta explicació és més lògica que l’altra... les flors, si de cas, les podeu regalar vosaltres si finalment lligueu.

DONANT LA LLAUNA AL SUPERMERCAT

Al voltant de les vuit del vespre, a tots els supermercats de Catalunya, hi trobareu persones que, sortint de la feina, han anat a comprar alguna cosa per sopar. Tots passen per la secció de llaunes i conserves.

Quan estiguin triant entre la tonyina o les sardines, els podeu dir:

“Sort en tenim d’en Durand” i quan us mirin com si féssiu precampanya per CIU, podeu afegir “De fet, sort d’en Durand i també d’en Nicolas Appert, que sinó, no sé què soparíem avui”.

Ells són els pares de les llaunes de conserva, sobretot Nicolas Appert (1749-1841), un pastisser francès, que va investigar la manera de conservar els aliments sense que perdessin propietats.

Així va ser com el 1795 va inventar l’anomenada “appertisation”, que consistia en preservar aliments dins ampolles de vidre (preferiblement de xampany, perquè són més resistents), que eren bullides al bany maria. Aquesta escalfor acaba amb els microorganismes i evita la descomposició dels productes.

Precisament Napoleó buscava un sistema per conservar aliments per l’exèrcits i va donar 12.000 francs de premi a Appert, que va publicar un llibre donant a conèixer la seva tècnica.

Aleshores, Pierre (o Peter) Durand, que era un refugiat francès resident a Londres des de la Revolució Francesa, va llegir el llibre d’Appert i va readaptar idea, substituint les ampolles per pots de terrissa i llauna.

El 1810 va presentar la idea al rei Jordi III d’Anglaterra, que la va utilitzar per proveir la marina britànica. Tres anys més tard, Durand va vendre la patent a uns industrials anglesos que són els que realment es van fer rics amb les llaunes.

Esperem que, a vosaltres, encara que no hi guanyeu diners, les llaunes al menys us serveixin per fer bones amistats...i potser alguna coseta més!

AMB EL BRAÇ TRENCAT

És època d’esquiar i això es tradueix en una gentada a les pistes. Tant trànsit fa que sempre hi hagi alguna caiguda, i algun braç enguixat. Però no patiu, que aquesta mala notícia es pot convertir en una oportunitat per lligar amb el personal mèdic que us atengui. Només cal dir:

“Veus, si fóssim a l’edat mitjana, encara me’n quedarien dos i podria continuar esquiant”.

Al voltant del s.XV, els teòrics de la cosa pública quan reflexionaven sobre la gestió del país, deien que l’estat funcionava com un cos, en aquest cas, un cos polític. Per entendre’ns: el cap seria el rei, i els que executaven les decisions, els braços; però no eren dos, sinó tres.
Hi havia el braç eclesiàstic, que era el primer en dignitat. Estava format per les classes dirigents d’aquest estament: bisbes, abats de grans monestirs i representants dels capítols catedralicis. A Catalunya, el president d’aquest braç era l’arquebisbe de Tarragona. Després venia el braç militar format per la noblesa laica, o sigui comtes, barons i cavallers. El seu cap era el duc de Cardona.
I el tercer era el braç popular o reial, integrat pels representants de les viles i ciutats que depenien directament del rei. S’ha de tenir en compte que durant l’edat mitjana també hi havia poblacions que eren de l’Església i altres d’algun noble. El president era el representant de la ciutat de Barcelona.

Aquests tres braços eren els que es trobaven a les Corts i pactaven amb el rei el camí que havia de seguir el país fins a les següents Corts.

En resum, eren com una mena de Parlament a la medieval, el que passa que hi havia tres braços i no un tripartit.

REBAIXES DANTESQUES

Després d’haver sobreviscut a les festes, la pròxima etapa de la nostra vida d’éssers adscrits a una societat consumista és “LES REBAIXES!”.

Les botigues i els grans magatzems es converteixen en un camp de batalla: calces, pantalons, camises,...tot escampat per terra.

Un escenari esfereïdor, DANTESC, podríem dir, i aquesta és la paraula d’avui; dedicada especialment als que treballen (o als que aneu de compres quan ja tanquen).

Podeu dir: “Si Dante hagués vist això, el seu infern encara faria més por. Perquè aquest panorama és ben dantesc.”

Dante Alighieri va néixer el 1265 a Florència i és una de les personalitats més importants de la literatura universal, gràcies a la famosíssima “Divina Comèdia”.

Es tracta d’un poema de centenars de pàgines, dividit en 3 parts anomenades “infern”, “purgatori” i “paradís”. Cadascuna té 33 cants, i els versos són tercets d’11 síl·labes. El número “3” hi és tan present perquè Dante va voler homenatjar la Santíssima Trinitat.

Al llarg de les pàgines, visita l’infern i el purgatori guiat per l’autor llatí Virgili. També va al Paradís, però acompanyat de Beatrice, el seu amor platònic.

Precisament les crues descripcions del purgatori i l’infern, han fet que al llarg dels segles, quan algú vol descriure una escena dura i, fins i tot macabra, parli “d’espectacle dantesc”.

Per cert, si teniu curiositat per descobrir personalment com era l’infern de Dante, trobareu excel·lents traduccions de la Divina Comèdia al català fetes per Josep Maria de Sagarra i Joan Francesc Mira. El que no sé, és si aquests llibres també estaran rebaixats.

REGALS I REGALIES

El dia 6 passen els Tres Reis i deixen els regals a tothom que s’ha portat bé. L’endemà, a l’escola i a la feina, la gent s’explica què els hi han dut.

Ho podeu aprofitar per tirar una floreta a algú que us faci peça. Primer li pregunteu “Què t’han portat els Reis?” i quan us ho hagi dit, li heu de respondre: “Em sembla poca cosa, tu et mereixes regalies i tot!”. I què són les regalies? Ah! Llegiu, llegiu...

A l’època medieval, ja al voltant de l’any 1100, les regalies eren un conjunt de facultats que tenien els comtes de Barcelona i que, més tard, tindrien els reis catalans. Les regalies formaven part del concepte de sobirania, o sigui, dels seus poders.

S’ha de tenir en compte, que a l’edat mitjana, a cada territori hi havia un noble que feia les lleis que li semblava. Per posar-hi ordre, i manar per sobre d’ells, els reis s’atorgaven aquestes regalies. Per exemple n’hi havia de camins, de boscos, de caça o d’aigües. O sigui, que qui tenia l’última paraula en aquests temes era el monarca. En paraules d’ara: eren competència seva i només seva.

Vaja, que tenir regalies era un bon regal!