AMB EL BRAÇ TRENCAT

És època d’esquiar i això es tradueix en una gentada a les pistes. Tant trànsit fa que sempre hi hagi alguna caiguda, i algun braç enguixat. Però no patiu, que aquesta mala notícia es pot convertir en una oportunitat per lligar amb el personal mèdic que us atengui. Només cal dir:

“Veus, si fóssim a l’edat mitjana, encara me’n quedarien dos i podria continuar esquiant”.

Al voltant del s.XV, els teòrics de la cosa pública quan reflexionaven sobre la gestió del país, deien que l’estat funcionava com un cos, en aquest cas, un cos polític. Per entendre’ns: el cap seria el rei, i els que executaven les decisions, els braços; però no eren dos, sinó tres.
Hi havia el braç eclesiàstic, que era el primer en dignitat. Estava format per les classes dirigents d’aquest estament: bisbes, abats de grans monestirs i representants dels capítols catedralicis. A Catalunya, el president d’aquest braç era l’arquebisbe de Tarragona. Després venia el braç militar format per la noblesa laica, o sigui comtes, barons i cavallers. El seu cap era el duc de Cardona.
I el tercer era el braç popular o reial, integrat pels representants de les viles i ciutats que depenien directament del rei. S’ha de tenir en compte que durant l’edat mitjana també hi havia poblacions que eren de l’Església i altres d’algun noble. El president era el representant de la ciutat de Barcelona.

Aquests tres braços eren els que es trobaven a les Corts i pactaven amb el rei el camí que havia de seguir el país fins a les següents Corts.

En resum, eren com una mena de Parlament a la medieval, el que passa que hi havia tres braços i no un tripartit.

REBAIXES DANTESQUES

Després d’haver sobreviscut a les festes, la pròxima etapa de la nostra vida d’éssers adscrits a una societat consumista és “LES REBAIXES!”.

Les botigues i els grans magatzems es converteixen en un camp de batalla: calces, pantalons, camises,...tot escampat per terra.

Un escenari esfereïdor, DANTESC, podríem dir, i aquesta és la paraula d’avui; dedicada especialment als que treballen (o als que aneu de compres quan ja tanquen).

Podeu dir: “Si Dante hagués vist això, el seu infern encara faria més por. Perquè aquest panorama és ben dantesc.”

Dante Alighieri va néixer el 1265 a Florència i és una de les personalitats més importants de la literatura universal, gràcies a la famosíssima “Divina Comèdia”.

Es tracta d’un poema de centenars de pàgines, dividit en 3 parts anomenades “infern”, “purgatori” i “paradís”. Cadascuna té 33 cants, i els versos són tercets d’11 síl·labes. El número “3” hi és tan present perquè Dante va voler homenatjar la Santíssima Trinitat.

Al llarg de les pàgines, visita l’infern i el purgatori guiat per l’autor llatí Virgili. També va al Paradís, però acompanyat de Beatrice, el seu amor platònic.

Precisament les crues descripcions del purgatori i l’infern, han fet que al llarg dels segles, quan algú vol descriure una escena dura i, fins i tot macabra, parli “d’espectacle dantesc”.

Per cert, si teniu curiositat per descobrir personalment com era l’infern de Dante, trobareu excel·lents traduccions de la Divina Comèdia al català fetes per Josep Maria de Sagarra i Joan Francesc Mira. El que no sé, és si aquests llibres també estaran rebaixats.

REGALS I REGALIES

El dia 6 passen els Tres Reis i deixen els regals a tothom que s’ha portat bé. L’endemà, a l’escola i a la feina, la gent s’explica què els hi han dut.

Ho podeu aprofitar per tirar una floreta a algú que us faci peça. Primer li pregunteu “Què t’han portat els Reis?” i quan us ho hagi dit, li heu de respondre: “Em sembla poca cosa, tu et mereixes regalies i tot!”. I què són les regalies? Ah! Llegiu, llegiu...

A l’època medieval, ja al voltant de l’any 1100, les regalies eren un conjunt de facultats que tenien els comtes de Barcelona i que, més tard, tindrien els reis catalans. Les regalies formaven part del concepte de sobirania, o sigui, dels seus poders.

S’ha de tenir en compte, que a l’edat mitjana, a cada territori hi havia un noble que feia les lleis que li semblava. Per posar-hi ordre, i manar per sobre d’ells, els reis s’atorgaven aquestes regalies. Per exemple n’hi havia de camins, de boscos, de caça o d’aigües. O sigui, que qui tenia l’última paraula en aquests temes era el monarca. En paraules d’ara: eren competència seva i només seva.

Vaja, que tenir regalies era un bon regal!