AMB EL BRAÇ TRENCAT

És època d’esquiar i això es tradueix en una gentada a les pistes. Tant trànsit fa que sempre hi hagi alguna caiguda, i algun braç enguixat. Però no patiu, que aquesta mala notícia es pot convertir en una oportunitat per lligar amb el personal mèdic que us atengui. Només cal dir:

“Veus, si fóssim a l’edat mitjana, encara me’n quedarien dos i podria continuar esquiant”.

Al voltant del s.XV, els teòrics de la cosa pública quan reflexionaven sobre la gestió del país, deien que l’estat funcionava com un cos, en aquest cas, un cos polític. Per entendre’ns: el cap seria el rei, i els que executaven les decisions, els braços; però no eren dos, sinó tres.
Hi havia el braç eclesiàstic, que era el primer en dignitat. Estava format per les classes dirigents d’aquest estament: bisbes, abats de grans monestirs i representants dels capítols catedralicis. A Catalunya, el president d’aquest braç era l’arquebisbe de Tarragona. Després venia el braç militar format per la noblesa laica, o sigui comtes, barons i cavallers. El seu cap era el duc de Cardona.
I el tercer era el braç popular o reial, integrat pels representants de les viles i ciutats que depenien directament del rei. S’ha de tenir en compte que durant l’edat mitjana també hi havia poblacions que eren de l’Església i altres d’algun noble. El president era el representant de la ciutat de Barcelona.

Aquests tres braços eren els que es trobaven a les Corts i pactaven amb el rei el camí que havia de seguir el país fins a les següents Corts.

En resum, eren com una mena de Parlament a la medieval, el que passa que hi havia tres braços i no un tripartit.