LLIGAR A LA IANQUI

Actualment, ianqui s’utilitza per designar algú dels Estats Units. A vegades amb alguna connotació crítica o pejorativa, tot i que els propis nord-americans utilitzen aquesta paraula. Per a ells ianqui és qui viu a la costa est dels Estats Units, a la zona de Nova Anglaterra, on hi ha els estats de Nova York, Connecticut i Vermont.

Ara bé, l’origen exacte del mot és incert. Algunes teories apunten als temps de la presència holandesa a la costa est dels Estats Units. En holandès, Janke, és l’equivalent del Johny anglès, i l’haurien utilitzat els veïns britànics de Nova Anglaterra per designar als colons holandesos instal·lats al que acabaria essent Nova York.

El terme, però, va anar evolucionant amb la història. Per exemple, durant la Guerra de la Independència, els ianquis eren els partidaris de l’emancipació de les colònies americanes, i durant la guerra de secessió, els ianquis eren els del nord.

Per acabar una curiositat, pels japonesos, ianqui és sinònim de petit delinqüent, vaja el que per nosaltres seria un xoriço.

NEGOCIAR CALÇANT ESCLOPS

Des de fa un parell de setmanes, les notícies ens parlen de temes laborals: permetre treballar més hores cada setmana, negociacions entre sindicats, patronal i govern...

Potser us tocarà negociar les vostres condicions laborals. Aprofiteu-ho per lligar amb la frase:

“Hauríem de tornar a portar esclops!”.

Durant el s.XIX, les condicions laborals dels obrers eren lamentables: jornades de 12 hores, cap dia de descans, perdre la feina en cas malaltia, explotació infantil...

Tot plegat va fer que es comencessin a organitzar associacions per reclamar millores. Dialogar amb els empresaris era difícil perquè tenien molta mà d’obra i els governs solien estar del seu costat. Simplement els treballadors que protestaven eren acomiadats per la via ràpida.

Davant aquesta situació, el periodista anarquista francès Emile Pouget (1860-1931), va proposar fer malbé la maquinària perquè els obrers aconseguissin treballar només les 8 hores reclamades. Els que ho feien, utilitzaven el que tenien més a mà: els esclops que calçaven.

En francès esclop es diu sabot, i així va ser com ben aviat, de provocar danys premeditats a la maquinària se n’hi va dir sabotatge.

PER PODER MENJAR ALGUNA COSA, UN SANDVITX!

Si teniu ganes de lligar amb algú que estigui menjant un entrepà, i voleu explicar aquesta història, podeu dir-li: “Ara només et falta una baralla de cartes”.

En canvi, si la voleu aprofitar amb algú que fa dues coses a l’hora, proveu amb: “Sembles en John Montagu, el comte de Sandwich”.

Diu l’anecdotari de la història que la idea de posar menjar entre dues llesques, o dues meitats d’un pa, va ser d’un aristòcrata britànic del s.XVIII. Es deia John Montagu i era comte de Sandwich.

De fet hi ha dues versions. La primera afirma que era un home tan ocupat que no tenia temps per menjar, i per això va inventar el sandvitx. L’altra versió, menys políticament correcte, sosté que la preocupació del comte era poder jugar a cartes i, al mateix temps, menjar sense embrutar-les evitant, a més, que els contrincants tinguessin oportunitat de veure el seu joc.

Però això són anècdotes llegendàries, perquè els jueus fa 2000 anys que tenen entrepans. El s. I a.C., un home anomenat Hillel, inspirant-se en l’episodi de l’èxode d’Egipte, va agafar dues llesques de Metzà i, entre mig, hi va posar enciam i altres condiments.

El metzà és el pa sense llevat típic de la cultura hebrea. Se’l mengen així perquè la tradició jueva afirma que, quan el poble d’Israel va marxar d’Egipte, ho van haver de fer tan de pressa que el pa no va tenir temps de llevar.

Per cert, entrepà i sandvitx no són exactament el mateix. Per poder dir que mengeu un sandvitx, ha d’estar fet amb dues llesques de pa de motlle. L’entrepà en canvi pot ser de barreta, o de panet de viena, per exemple. Sigui com sigui, bon profit!

L’IRPF, LA SELE I EL SR. DÀMOCLES

El juny és el mes del compte enrere: la declaració de la renda, els exàmens, la Selectivitat...

En qualsevol d’aquestes situacions, podeu afirmar que per fi enteneu com se sentia el senyor Dàmocles.

Resulta, que al voltant del s.IV a.C., a Siracusa (Sicília), hi havia un tirà anomenat Dionís II. Entre els cortesans del seu sèquit, n’hi havia un que sempre li feia la pilota: que si “sou fantàstic”, “quan poder que teniu”, “quantes riqueses posseïu”. Aquest llepa de solemnitat es deia Dàmocles.

A Dionís ja li agradava que li fessin una mica la gara-gara, però Dàmocles cansava de tant pesat com era i el tirà va decidir donar-li una lliçó. Per això li va proposar intercanviar els papers durant un dia.

Evidentment Dàmocles va estar encantat de ser tractat a cos de rei. A l’hora de dinar va decidir fer-se servir un gran tiberi. Vinga menjar, i tot del bo i millor, però cap al final de l’àpat, va aixecar la vista i es va donar que una espasa enorme penjava damunt del seu cap. Si queia segur que moria travessat i, això, era molt possible que passés perquè l’espasa només s’aguantava amb un pèl de crinera de cavall.

Dàmocles ja no va tenir humor de menjar res més i va suplicar que Dionís recuperés el seu lloc.

Així va descobrir que per a qui ostenta el poder, no tot és bo. També te coses negatives i, fins i tot, pot arribar a perdre la vida.

Aquesta història, que és més llegenda que altra cosa, va ser escrita per Timeus de Tauromeni el s. III aC a la seva Història de Sicília. Després Ciceró la va incorporar als seus textos.

A Europa, la història de Dàmocles va fer fortuna i durant els ss. XVI i XVII era molt freqüent regalar espases de fusta a persones amb poder, per recordar-los que el podien perdre.