AIXÒ VAL UN POTOSÍ!

Aquests dies tothom va de botiga en botiga, comprant i comprant. Si trobeu alguna cosa molt cara i voleu fer una mica de conversa, sempre podeu dir que val un potosí.

Ja sabeu que el 1492 Colom va descobrir Amèrica. Aquest fet, entre altres coses, va permetre que la Corona Espanyola explotés els recursos de la zona, sobretot metalls preciosos.

El 1545, a la zona de l’Alt Perú, van descobrir el jaciment de plata més gran del món: el Potosí (que ara forma part de Bolívia).

Abans de l’arribada dels espanyols era un idíl·lic lloc de postal, però ben aviat es va convertir en un dels punts més bulliciosos de tot el planeta. El 1546 ja es va fundar la Villa Imperial de Potosí, des d’on es gestionaven els transports de plata cap a Espanya.

La zona de Potosí no parava de créixer i a mitjans del segle XVII hi vivien 160.000 persones, que es repartien a parts iguals entre indígenes i blancs.

El final ja el podeu imaginar: a mesura que s’anava esgotant el jaciment, el Potosí s’anava quedant més i més buit.

Finalment, el segle XIX, quan ja no quedava ni una mica de plata aprofitable, a Potosí només hi van quedar 21.000 habitants, i aquella zona va tornar a quedar deixada de la mà de Déu.

UN BRINDIS PEL SR. BOYCOTT!

Estem immersos en aquell moment de l’any que cada dia hi ha un sopar de feina, de parents o de l’escala de veïns...i a tot arreu hi ha cava.

En aquestes situacions també podeu fer servir la història per trencar el gel, només cal que proposeu un brindis perquè aquest any ningú sigui tan cafre com el senyor Charles Cuningham Boycott. I és que a ell li devem el concepte “boicot”.

Boycott era un capità encarregat d’administrar les terres que un lord anglès tenia a Irlanda. Era un terratinent dels anomenats absentistes perquè visitava les seves possessions i ni se’n preocupava.

La Lliga Irlandesa de la Terra promovia una reforma agrària per acabar amb la fam que patien les classes més pobres. Una de les iniciatives era demanar rebaixar el lloguer de les propietats del Lord, però l’administrador, el sr. Boycott, no només no va acceptar sinó que va expulsar els que tenien terres llogades.

Aleshores la Lliga Irlandesa de la Terra va decidir fer-li el buit: ningú va anar a treballar a les seves propietats, els comerciants no li venien productes i el carter no li portava el correu.

Va ser el diari Thimes que al descriure tota aquella situació va utilitzar el terme “boicot”. En va parlar per primera vegada a l’edició del 20 novembre 1880.

El resultat va ser que el desembre d’aquell 1880, el capità Boycott i família van marxar d’aquelles terres, però ens va deixar el seu cognom per la història, tal i com saben prou bé els productors de cava del nostre país.

JUGANT A LA QUINA, AL BINGO O A LA PLENA

Quan s’acosten les festes nadalenques molts pobles organitzen rifes a l’estil dels bingos. A alguns llocs n’hi diuen quines, a altres plenes o quintos.

En aquests llocs sempre hi ha algú que té més sort que als altres. I si no és el vostre cas, almenys hi podeu lligar dient alguna frase semblant a:

“Ni que fos l’Strauss, aquest!”

La cosa no va de valsos, sinó d’estraperlo.

Durant la primera postguerra molts productes estaven racionats perquè no n’hi havia per tothom. Aquest control, que va durar fins el 1952, va permetre la picaresca i el tràfic il·legal d’elements bàsics; i va permetre que persones hàbils reunissin grans fortunes en poc temps. Eren els anomenats “estraperlistes”, és a dir, els que practicaven l’estraperlo.

La paraula Estraperlo es va començar a utilitzar el 1934, quan Daniel Strauss i Perl va intentar legalitzar una ruleta trucada, anomenada, precisament, Estraperlo. Tal com es veu de seguida, el nom comercial estava naixia de la contracció dels 2 cognoms.

A Catalunya, la Generalitat no va deixar col·locar la ruleta Estraperlo, però en canvi va funcionar a Sant Sebastià i a Formentor. Tot i això, al cap de pocs dies, els artefactes van ser retirats per la policia.

Strauss va reclamar indemnitzacions econòmiques, però, al no ser escoltat, va fer públic el tràfic d’influències que havia possibilitat la instal·lació de les seves ruletes.

L’escàndol va ser grandiós i van haver de dimitir l’alcalde de Madrid Salazar Alonso, el governador general de Catalunya, i Aurelio Lerroux, delegat del govern a la Companyia Telefónica i, sobretot, nebot del president del govern: Alejandro Lerroux, líder del partit radical.

Així va quedar en evidència la relació entre l’estafa de Daniel Strauss i el partit de Lerroux, que va haver de dimitir el desembre de 1935, posant punt i final al que es coneix com el Bienni Negre de la República.

L’impacte del cas Estraperlo va ser tan gran que la paraula va passar a formar part del vocabulari quotidià. I més durant la postguerra, quan l’estraperlisme estava l’ordre del dia.

LLIGAR AMB ELS MOSSOS

Ningú diria que un control dels Mossos d’Esquadra pot ser un bon lloc per lligar, però que un radar us enganxi es pot convertir en el primer pas per aconseguir una cita.

Al Mosso (o Mossa) li podeu dir la frase següent:

-S’hi fixa agent que si fos un boby anglès de 1925 no em podria multar?

Si en aquest moment ja no us han detingut per sospitós d’anar drogat, podeu explicar que el radar el van inventar els anglesos.

El model teòric del radar es va començar a treballar al Regne Unit a partir de 1925, però no va ser fins el 1934, quan es van portar a terme les primeres experiències a bord del transatlàntic “Normandie”, que el va utilitzar per detectar icebergs. Posteriorment, entre 1935 i 1939, es va instal·lar al cuirassat britànic “Rodney”, per perfeccionar l’invent.

L’exèrcit anglès va fer servir el radar profitosament durant la Segona Guerra Mundial, especialment durant l’anomenada batalla d’Anglaterra de 1940, on va fer front als atacs dels avions de la Luftwaffe nazi.

Després de la guerra, es va començar a ampliar el ventall d’aplicacions del radar. Així, per exemple, el 1947, es va aconseguir fer un emissor prou potent per enviar senyals a la lluna. D’aquesta manera naixia la radar-astronomia.

Quan el Mosso (o Mossa) ja no sàpiga si emmanillar-vos o demanar-vos el telèfon per quedar, podeu rematar explicant que RADAR no és estrictament una paraula, sinó un acrònim format per les inicials de Radio Detecting And Ranging. O sigui RA: Ràdio, D: Detecting A: And i R: Ranging. És a dir: Radar.

El seu ús quotidià ha fet que l’Institut d’Estudis Catalans l’hagi acceptat i formi part del diccionari de la llengua catalana.

Igual que lligar, que esperem que és el que aconseguiu amb la nostra secció. Pagar la multa ja serà cosa vostra...

UNA CANA PER TIRAR LA CANYA

Hi ha un moment crític a la vida: quan descobreixes la primera “cana”. Però no caieu en la depressió. Una cana també pot servir per lligar!

Només cal que digueu alguna frase semblant a: “almenys aquesta cana no medeix una cana”, si algú us la descobreix

I és que resulta que en català “cana” no vol dir cabell blanc, sinó mesura.

És una mesura pròpia de Catalunya, les illes Balears i la Catalunya del Nord, que equival a 8 pams, o a 6 peus, o a 2 passos, i, a Barcelona, és igual a 1,555 metres.

Per extensió, cana també significa “Taulell proveït de ganxos en els extrems usat per a plegar i amidar la roba a la sortida del teler”.

I si no n’hi hagués prou, segons el diccionari de l’IEC, una “cana” és una presa de canyes per a pescar al riu, però de cabell blanc res de res.

Si voleu lligar parlant d’història del sistema de mesures català a Tarragona, heu de saber que per aquelles terres hi havia la “cana del rei”. Era una mesura superficial agrària equivalent a 2500 canes quadrades.

El problema era que no tenia el mateix valore a tot arreu, o sigui que no era “estàndard”, que diríem ara. Així doncs, una cana lleidatana no era el mateix que una de barcelonina, per exemple.

Per això va anar tan bé l’invent del sistema mètric decimal.

Però la mida no importa. El que importa és lligar, perquè amb una cana al cap també es pot tirar la canya.

A PARIR! (Per cesària)

Em sembla que el que us proposo aquesta setmana us podrà ser útil en moltes ocasions, sempre i quan hi hagi un embaràs pel mig.

Segurament alguna vegada us han explicat que algú ha parit per cesària, oi?

Doncs a partir d’això, fent alguna frase a l’estil de “Com si fos Cleòpatra”, es pot parlar d’història.

I és que es té constància que romans i egipcis coneixien aquest sistema de part. De fet, la llegenda explica que l’origen del mot es deu a que Juli “Cèsar”, que hauria nascut d’aquesta manera. Tot i això, els estudiosos ho dubten, perquè aquesta operació només es practicava a dones moribundes per salvar el fill, i la mare de Juli Cèsar era ben viva quan ell ja era gran.

L’altra llegenda per explicar l’etimologia del mot afirma que el primer a qui se li va practicar va ser al fill de Cleòpatra i Juli Cèsar, que es deia Cesarió.

En realitat, sembla que l’origen s’ha de buscar a la Lex Cesarea, una llei romana on s’indicava quan i com s’havia de fer la cesària. En aquell text legal, hi ha un fragment que parla de “matre caesus”, o sigui tallat de la seva mare.

Curiosament, en alemany es diu “Kaiser-schnitt”, que literalment vol dir el tall de l’emperador, segurament recordant a Juli Cèsar.

El que sí sabem del cert és que la primera cesària descrita a l’Europa moderna data de l’any 1500, quan un alemany la va practicar a la seva pròpia esposa. Es deia Jacob Nufer i era castrador porcs. Us imagineu quines eines devia utilitzar?

AL TREN (encara que sigui de Rodalies!)

Dia sí, dia també, tenim notícies que falla alguna cosa als trens de Renfe a Catalunya. Milers d’usuaris en pateixen les conseqüències, i la majoria, amb un mal humor comprensible, intenten arribar al seu lloc de destí com poden. Però és clar...tantes hores a les andanes també es poden aprofitar!

Per trencar el gel es pot fer algun comentari com ara “És com si fóssim a Mataró el 1848” o simplement “com si fóssim els rebesavis!!”

I és que l’octubre de 1848 es va inaugurar el trajecte Barcelona-Mataró, convertint-se en el primer ferrocarril de la Península. A Catalunya es va començar a parlar de trens el 1833, però el primer projecte no es va fer realitat fins el 1845, quan es va constituir la Companyia constructora de la línia de Mataró, formada, sobretot, amb capital anglès.

No és estrany, perquè el tren va néixer a les Illes Britàniques i tot gràcies a James Watt, que va creure que el vapor es podia utilitzar com a força motriu.

Les primeres aplicacions ferroviàries es van assajar al País de Gal·les el 1804, aconseguint fer circular una locomotora a uns 30 km per hora durant 15 km.

Pel que fa a Catalunya, vist l’èxit del primer tren, es va viure una esbojarrada febre inversora. Arreu es presentaven projectes que havien de donar beneficis milionaris. Així es van construir línies que unien Barcelona amb Granollers, Martorell i Terrassa. El problema va ser la crisi econòmica de 1865, que va arruïnar força gent i va frenar la implantació de la xarxa ferroviària a Catalunya durant quasi 10 anys.

El 1876 es va poder unir Barcelona amb Girona i arribar a França, a més de completar la línia de Tarragona. Fins 1898 el creixement va ser sostingut, però després una altra crisi va tornar a frenar els trens.

Ara, que per crisi la que ens fa passar el 2007!

PER SUCAR EL MELINDRO DURANT UNA XOCOLATADA

En un moment o altre de totes les festes populars del nostre país sempre hi ha una xocolatada. I allà, mentre suqueu el melindro, també podeu trobar parella.

Si no sabeu com trencar el gel, podeu utilitzar una frase semblant a aquesta: “Sort que no som en temps de quaresma, per què sinó, encara hauríem de donar explicacions”.

Quan l’altra persona se us quedi mirant, amb la boca empastifada i el melindro a mig cruspir, li heu d’explicar que al voltant del s.XVI els membres de la jerarquia eclesiàstica van decidir que la xocolata no era un aliment. Per tant, això volia dir que no estava prohibida durant el dejuni de la quaresma. Ja us podeu imaginar que això va fer que la xocolata fos molt popular.

I una vegada hagueu començat amb aquesta història, també podeu explicar que la xocolata és americana. Se sap que al llarg del s.III dC, els maies la feien servir a les cerimònies i també es constància que, fins el s.XVI, el cacau era la moneda en les transaccions comercials.

Els primers a tastar la xocolata van ser els espanyols durant la conquesta d’aquelles terres. Primer la van utilitzar com a medicina, però ben aviat unes monges, instal·lades a Oaxaca, la van barrejar amb sucre i canyella per endolcir-la.

La nova fórmula va arribar a la Península Ibèrica i es va posar de moda. Fins al punt que durant les misses, les minyones entraven a les esglésies amb les xocolateres per servir aquell líquid a les seves senyores, que assistien a l’ofici.

Hi ha moltes teories que intenten explicar com es va escampar per la resta d’Europa. Una afirma que va ser gràcies a casaments d’infantes espanyoles amb membres de la família reial francesa durant el s.XVII.

Sigui com sigui el cert és que els europeus volien xocolata però importar-la era molt car. Per aquesta raó van conrear-la als seus territoris d’ultramar (França a Madagascar i Martinica, Bèlgica al Congo, el Regne Unit a la Índia, Alemanya al Camerun...).

La industrialització del s.XIX també va influir en la producció xocolata. El 1828, per exemple, es va descobrir un mètode per fer cacau en pols i fer rajoles de xocolata. Al voltant de 1875 un home anomenat Henri Nestlé la va començar a fabricar amb llet i el 1879, Rodolphe Lindt va perfeccionar la fórmula per aconseguir una xocolata més fina i més dolça.

Jo crec que amb tota aquesta informació aconseguireu sucar el melindro, no us sembla?

ACTUALITZANT LA LLIBRETA AL BANC

No sé si us hi heu fixat, però bona part de la nostra vida adulta està lligada als bancs: el sou, les factures, els estalvis, la hipoteca, la pensió...tot passa per allà.

Normalment intentem estar-hi poca estona, però a vegades s’hi fan cues que es poden aprofitar.

Per trencar el gel amb la persona que us interessi només cal que digueu alguna frase semblant a “Almenys, si fos dels medievals, podríem seure”.

A l’edat mitjana el sistema de comerç es basava en les fires i els mercats. N’hi havia de setmanals però d’altres, més importants, es feien cada any o cada sis mesos. S’hi podia trobar de tot, també gent que comerciava amb els diners, que solia fer els tractes amb la clientela asseguts en bancs de fusta.

Ara bé, de bancs ja n’hi havia des dels temps dels sumeris. Els experts creuen que l’edifici bancari més antic de la història és el temple vermell d’Uruk, construït entre el 3400 i el 3200 aC. Sembla que a més de rebre donatius i ofrenes, també feia préstecs en espècies.

Una altra civilització amb bancs va ser la grega, on els banquers es deien trapezistes i treballaven als mercats, fent canvis de moneda i petits préstecs. A ells els devem l’aparició dels xecs.

Evidentment els romans tampoc van ser menys i van millorar les tècniques bancàries a través de les seves lleis, que encara ara ens influeixen.

I si voleu acabar d’impressionar a qui us escolti, expliqueu-li que el banc més poderós de l’Europa del s. XI era el Papat, especialista en crèdits a les cases reials. Ah! I que els membres de l’orde dels templers també eren grans banquers, una de les seves grans operacions va ser el finançament de les croades a Terra Santa.

Ells van ser els precursors d’aquells banquers italians que van donar el nom amb què actualment coneixem aquestes empreses, que tant presents són a la nostra vida quotidiana i d’on, si teniu una mica de sort, en podeu treure alguna cosa més que un calendari.

LA GUILLOTINA (de la feina)

Cada any es publiquen enquestes explicant que moltes relacions de parella neixen a la feina, per això al lloc de treball també podem utilitzar els nostres coneixements històrics a l’hora d’iniciar una conversa interessant amb algú.

A la majoria d’oficines hi sol haver un espai per a la fotocopiadora i la famosa guillotina. Quan hi coincidiu amb la persona que us interessa, podeu fer servir una frase a l’estil de “Visca la Revolució Francesa” o “Vinga, juguem a fer de Robespierre”.

L’altra persona us prendrà per boig però per un moment haureu captat la seva atenció.

Aleshores heu d’explicar que tot i dir-se guillotina, l’estri tallador de caps que també dóna nom a la màquina de tallar paper, ja es feia servir al s. XV a Escòcia i als Estats Pontificis, és a dir, els territoris italians controlats pel Sant Pare abans de la unificació de tota Itàlia.

A França, ja abans de la Revolució de 1789, es buscava un mètode d’execució que no fos gaire dolorós, higiènic i ràpid. Aleshores el doctor Joseph Ignace Guillotin va fer un informe recomanant l’aparell. D’aquí ve que a França se li digui guillotina, però en cap cas va ser el metge qui la va inventar.

Les autoritats la van començar a utilitzar de manera experimental amb cadàvers abans de fer-la servir a les execucions capitals, i es van trobar amb un problema: en els primers dissenys la fulla de tallar era totalment recta, i s’encallava a l’hora de la decapitació. Aleshores Lluís XVI va ordenar que col·locar-la de biaix. Qui li havia de dir que ell mateix provaria l’eficàcia d’un invent que havia perfeccionat personalment.

I si tot això que ja fa angúnia, un parell de dades més per impressionar al personal: la guillotina es va fer servir fins el s.XX a França. Durant la Segona Guerra Mundial, es va viure un cas molt impressionant a la zona de Vichy, governada pel Mariscal Petain, col·laboracionista de Hitler ja que el 1941 es van decapitar 8 dones.

La segona dada: el tall de la guillotina és tan ràpid, que durant uns segons, gràcies a la sang que hi ha al cervell, el cap es manté conscient uns segons després que hagi caigut la fulla.

Com que qui us escoltarà, estarà amb la boca oberta sense poder articular paraula, el millor que podeu fer és convidar-la a fer un cafè a la màquina, i seguiu parlant de coses més agradables, com per exemple, anar a dinar o a sopar a un restaurant francès que coneixeu.

PASSEJANT PER LA CIUTADELLA (encara que no sigui 11 de setembre)

Sense cap mena de dubte, a Catalunya, l’onze de setembre és el millor dia per lligar fent servir la història; però, si sou fora de pont, no patiu! Us proposo que proveu sort al Parc de la Ciutadella qualsevol altre dia de l’any, aprofitant els esdeveniments de 1714.

Es tracta de començar a parlar amb algú que s’estigui passejant per allà i en un moment determinat podeu sospirar la frase:

“T’imagines l’ensurt que s’enduria Felip V si aixequés el cap?”

Quan veieu que el vostre objectiu fa cara d’estupefacció, procediu a explicar-li que just en aquell indret, les tropes del Borbó hi van construir una fortalesa coneguda com la Ciutadella.

La cosa va anar de la següent manera:

Després del famós 11 de setembre de 1714, Felip V de Borbó, va voler deixar clar qui havia guanyat la guerra i qui l’havia perdut.

Per simbolitzar-ho va fer construir la fortalesa al mig del centre neuràlgic de la que aleshores era la principal zona comercial de la ciutat: el barri de la Ribera.

Els barcelonins van ser obligats a desmuntar les seves pròpies cases pedra a pedra per cedir l’espai a la nova estructura militar. Les restes d’aquella part arrasada són les conservades a sota el mercat del Born i aviat es podran visitar.

La Ciutadella es va convertir en la construcció militar més gran de l’Europa d’aquells temps. Sense cap problema s’hauria pogut aixecar uns pocs centenars de metres més enllà i, així, no haurien quedat afectades les cases de ningú, però, tal com hem comentat, havia de quedar clar qui manava: Madrid i els Borbons. Els catalans i els barcelonins havien estat els rebels i havien perdut la guerra.

La Ciutadella va ser la vergonya de Barcelona. Durant el segle XIX es va començar a reivindicar que els militars abandonessin la fortalesa i el municipi recuperés els terrenys. Ara bé, va ser necessari que arribés l’etapa més progressista de l’Espanya d’aquell centúria perquè això fos una realitat: el Sexenni Democràtic, iniciat l’any 1868.

Aleshores l’Estat va tornar a Barcelona la part de la Ciutadella, que seria enderrocada. L’espai alliberat serviria com a recinte firal de l’Exposició Universal de 1888.

De la fortalesa només en van quedar la capella, el palau del governador i l’arsenal, que s’acabaria convertint en la seu del parlament de Catalunya.

No deixa de ser irònic que on hi havia hagut els militars repressors, ara hi hagi els polítics que governen el país en democràcia.

Si amb tot això no en feu prou, o voleu acabar d’impressionar amb els vostres coneixements històrics, sempre podeu fer algun esment a la Cascada que hi ha al Parc (la de la foto), explicant que Antoni Gaudí va dissenyar-ne la font. Ara que l’estant beatificant, potser us dóna un cop de mà i triomfeu!

Bona Diada!

COMPRANT UN CROISSANT

Un croissant us pot ajudar a lligar a la cua de la fleca o de la pastisseria.

Com? Molt senzill!

Poseu que esteu fent cua, per exemple, i hi ha una persona que us interessaria conèixer. Cal que us hi acosteu per preguntar-li:

“Perdona...saps si els croissants d’aquí són bons?”

Aleshores et respondrà que sí, que no o que no ho sap. En aquest moment heu de replicar amb alguna frase a l’estil de “Doncs els pastissers de Viena estarien contents” (o “enfadats”, si us diuen que no són bons) o potser “Mira, encara que no siguem a Viena, els provarem”.

Si la persona amb qui parleu té un mínim de curiositat per a les coses de la vida, voldrà saber què

hi tenen a veure els pastissers vienesos en tot això i és en aquest moment quan heu d’explicar la

història del croissant.

Preneu nota:

Resulta que el 1683 l’Imperi Otomà (per entendre’ns l’actual Turquia), va voler envair l’Imperi d’Àustria-Hongria, que en aquells moments era la porta d’entrada a Europa. Viena va resistir un setge llarguíssim i finalment els otomans van acabar derrotats.

Per celebrar la victòria, el gremi de pastissers de Viena va voler crear una pastís commemoratiu. Es va convocar un concurs i el jurat va escollir una petita peça de brioix, en forma de mitja lluna, símbol de l’Imperi Otomà.

El nou pastís va tenir un èxit rotund a tota Europa, sobretot a França, on de seguida n’hi van dir “lune croissant” (lluna creixent), però com que el nom era massa llarg, va quedar-se en “croissant”. I d’aquí no va faltar gaire perquè arribés a les pastisseries de casa nostra.

Si després d’explicar tot això la persona encara us escolta, ha arribat el moment d’arriscar: convideu-la a menjar els croissants que acabeu de comprar tot passejant...i qui sap...

La història t'ajuda a lligar!

La història t'ajuda a lligar és un espai del Via Lliure de RAC-1 que podeu sentir els diumenges a les 12 del migdia.